És el resultat del desenvolupament natural del llatí vulgar tal com era parlat a la regió de la Toscana (i, en particular, a Florència). Els primers documents en “vulgar” italià daten dels segles IX i X, bé que hom pot dir que la literatura en “vulgar” no comença fins al segle XIII. La impressió rítmica i musical que produeix l’italià parlat és deguda, en part, al final vocàlic de gairebé totes les paraules i al doble fenomen d’apòcope i de paragoge (un dels múltiples exemples pot ésser la formació de dice dicono a partir del llatí dicit dicunt). El sistema vocàlic consta de set fonemes vocàlics bàsics (e i o, que poden ésser obertes o tancades, i a, i i u). Un dels fenòmens més característics del sistema consonàntic és la formació dels sons en sci [ʃi], sce [ʃe], ci [tʃi], ce [tʃe], gi [dƷi], ge [dƷe], a partir dels sons palatals del baix llatí sobreposats a diferents consonants. És també característic el so especial de la consonant z [dz]. Cal notar, a més, la freqüència de consonants dobles i el predomini de paraules planes. El lèxic és fonamentalment d’origen llatí. Hi ha, però, aportacions d’elements àrabs (darsena, gabella), grecs i bizantins, que han estat incorporats a causa dels dialectes meridionals, o també de la relació, a l’edat mitjana, de les ciutats italianes amb Bizanci i la posterior arribada i el sojorn al país dels bizantins, després del 1453. Hi ha, a més, elements provençals (miraglio), de la llengua d’oil (giallo, giardino) i germànics (guardare, tregua), que entraren a formar part de l’italià, ja a la baixa edat mitjana. A partir del segle XIII començaren a introduir-se en el toscà paraules dels altres dialectes peninsulars, sobretot del venecià i del napolità. Posteriorment (segle XVI) foren introduïdes moltes paraules castellanes (borraccia, disinvoltura, fanfarone). Quant a la morfosintaxi, la principal diferència amb altres llengües romàniques, com el català, el francès i el castellà, està en la formació del plural (morfemes -e per a les paraules masculines i femenines que tenen el singular en -a, i -i per a les masculines i femenines que tenen el singular en -e; aquesta regla té, però, moltes excepcions). Manca l’article neutre, però, en canvi, són conservats certs plurals en -a, com a derivats de neutres llatins. Actualment, la llengua italiana és parlada per uns 55 milions de persones a la Itàlia peninsular (inclosa la República de San Marino) i insular (Silícia i Sardenya; aquesta darrera, a més, amb entitat lingüística pròpia: el sard). A França, incloent-hi l’illa de Còrsega, la parlen aproximadament un milió de persones, i a Suïssa (al cantó de Ticino) unes 500.000. És parlada també a Iugoslàvia (unes 300.000 persones). Cal tenir en compte que, bé que en una mesura decreixent, molts italians continuen emprant en família llur dialecte regional. Aquest fenomen és encara més clar pel que fa als italians emigrats a Amèrica (als EUA n’hi ha uns tres milions i mig, a l’Argentina un milió i mig, i mig milió al Brasil), els quals sovint desconeixen l’italià i parlen només llur dialecte d’origen. L’italià és, a més, emprat com a llengua de cultura a Malta i és llengua administrativa (juntament amb l’àrab i l’anglès) a Somàlia. A Líbia i a Etiòpia, on també havia penetrat, va caient en desús. Quant als diferents dialectes regionals, poden ésser classificats en quatre grups: el dels anomenats gal·loitàlics (piemontès, llombard, genovès, emilià i dialectes del sud de Suïssa), el dels dialectes del Vènet, el grup de la Itàlia central (toscà, cors, umbre, marquesà i romà) i el dels dialectes del sud (abrucès, calabrès, napolità, pullès i sicilià).
m
Lingüística i sociolingüística