Partint d’ell, com a forma equidistant de les diverses parles occitanes, Loïs Alibèrt intentà de fixar l’occità modern. Comprèn diversos subdialectes: el meridional (central, tolosà, foixenc, donasanenc, narbonès), el septentrional (roergat, gavaldanès, orlhaguès), l'occidental (agenès, carcinol, albigès) i l'oriental (besierenc, montpellerí, cevenol). Els trets més característics de la seva fesomia lingüística són: manteniment dels grups llatins ca i ga (cantar, gaug, gal), dels diftongs i triftongs (paire, buou), de la l intervocàlica, tant si procedeix de l o ll llatines (pala, salar, galina), i del morfema de plural s (pòrtas, flors). Així mateix, no palatalitza el grup llatí ct (factu > fait) ni manté tampoc la n final de paraula (pa, vi, bé). Ultra algunes altres característiques, ofereix les formes d’article plural los, las, en oposició a la panoccitana li(s).
m
Lingüística i sociolingüística