i mallorquinisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

mallorquinisme

substantiu masculí m història hist
Moviment l’objectiu del qual és el reconeixement de la personalitat política de Mallorca o de les Illes Balears en el procés integrador dels Països Catalans propugnat pel catalanisme .

Tot i que els escriptors i historiadors mallorquins inserits dins el corrent romàntic historicista acceptaren i estimularen una renaixença cultural autòctona que menà a un acostament real entre Mallorca i els altres països catalans, la societat mallorquina, d’economia agrària i econòmicament poc desenvolupada, no possibilità la politització del moviment fins a la desfeta colonial de la darreria del s XIX. Abans hi havia hagut temptatives, per part de grups federals mallorquins, d’incorporar les illes en els corrents prenacionalistes del Principat, com foren la participació en el Pacte de Tortosa, promogut per V. Almirall (1868), i la sol·licitud de la diputació balear d’integrar-se dins l’intent de formació d’un estat català (1873). Fins a Miquel dels Sants Oliver no sorgí cap teoria autonomista pròpiament dirigida als mallorquins i pensada a partir de les realitats socials i culturals de l’illa, i la dita teoria fou exposada en el seu llibre La cuestión regional (1899), que recull articles publicats a “La Almudaina”, diari que ell dirigia i des d’on havia intentat de crear una opinió pública favorable al regionalisme; fins el 1898, però, el moviment no fou impulsat per determinats grups dirigents, representats per la cambra de comerç i d’indústria. Alhora, la idea autonomista fou impulsada per un grup de joves escriptors que fundaren “Nova Palma” (1898) i “La Veu de Mallorca” (1900, primera època), publicacions dirigides per Joan Torrandell i en les quals Gabriel Alomar començà a exposar la seva teoria nacionalista superadora del regionalisme. De la banda republicana, l’exfederal Lluís Martí intentà d’acostar federals i republicans al catalanisme, i arribà a proclamar la necessitat de la formació d’un parlament interprovincial entre els Països Catalans. Dins aquest sector hi hagué una tendència que defensava formes autonomistes i que aconseguí que el republicanisme mallorquí s’adherís en bloc al moviment de la Solidaritat Catalana, a les festes de la qual assistí, en representació de Mallorca, Lluís Martí, la qual cosa provocà una protesta per part dels grups més conservadors i reaccionaris, temorosos del que podria significar l’acostament polític entre Mallorca i el Principat. Les temptatives d’aquella època no arribaren a concretar-se en cap organització política que superés l’esquema dels partits de la Restauració. L’església mallorquina fou la institució que actuà més d’acord amb les doctrines regionalistes. Bé que el bisbe Pere J.Campins personalment no formulà cap teoria, amb actes pastorals i a través de mossèn Antoni M. Alcover permeté i estimulà un sentiment clarament mallorquinista entre el clergat. Fins l’any 1909 no s’organitzà el primer grup polític regionalista, conegut per L’Espurna, que fou planejat per a participar en les eleccions municipals de Palma, però no reeixí en els seus projectes, entre altres raons per l’oposició dels conservadors mauristes, que, de sempre, havien obstaculitzat qualsevol moviment regionalista a Mallorca. Amb motiu de la crisi de l’any 1917, s’organitzà un moviment nacionalista que es concretà en el Centre Regionalista de Mallorca, presidit per Guillem Forteza, la qual organització recollia les idees polítiques que un grup de joves escriptors i polítics plasmaven a “La Veu de Mallorca” (1917, segona època), dirigida per Joan Estelrich. La publicació d’un manifest d’adhesió a l’Assemblea de Parlamentaris aconseguí la unió temporal de nacionalistes, reformistes, republicans i socialistes, que, alhora que volien bandejar el sistema de cacics de l’illa, propugnaven un sistema autonomista, i amb aquesta finalitat foren intensificades les relacions entre polítics de Mallorca i del Principat. Davant el progrés notori del moviment, Lluís Alemany i Pujol, cap del partit liberal, organització a la qual s’havia adscrit Joan March i Ordinas, de conegudes idees anticatalanistes, elaborà una teoria balearista que, malgrat que acceptava determinades formes d’autonomisme, era contrària al mallorquinisme catalanista propugnat pels nacionalistes. El Centre Regionalista, davant la impossibilitat de fer-se escoltar i no podent superar l’organització dels vells partits de la Restauració, optà per integrar-se en el partit liberal, tot acceptant aquests determinats plantejaments regionalistes, i d’aquesta manera Guillem Forteza arribà a ésser batlle de Palma ; no tots els nacionalistes, però, aprovaren l’acord. D’altra banda, l’actitud de mossèn Antoni M. Alcover enfront de la Lliga Regionalista influí en el sentit de refredar, i en certa manera dividir, el moviment entre el clergat, de molta influència entre les classes populars. Per tal de superar les tensions, hom fundà l'Associació per la Cultura de Mallorca, entitat bàsicament apolítica, però, en el fons, dirigida a estendre la idea nacionalista, tot partint de la cultura pròpia de Mallorca, tal com es reflecteix en els editorials i articles de la revista “La Nostra Terra”. Caiguda la Dictadura, el reagrupament de forces polítiques féu que hom fundés el Centre Autonomista de Mallorca, que seguia molt de prop la Lliga Regionalista i que tenia “La Veu de Mallorca” (1931, tercera època) com a portaveu, i el Partit Regionalista de Mallorca, integrat sobretot pels exmauristes, amb un comitè mixt entre ambdues organitzacions, dirigit a una actuació conjunta. Les esquerres mallorquinistes fundaren el Partit Republicà Federal de Mallorca, que publicà el setmanari “Ciutadania”. Amb la proclamació de la República, l’Associació per a la Cultura de Mallorca convocà una assemblea per discutir un Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, a la qual no s’adherí Menorca, on hi havia un important corrent favorable a l’Estatut de Catalunya. Bé que l’Estatut fou aprovat —només per a Mallorca i Eivissa—, no arribà a ésser dut a la pràctica, perquè la majoria dels mallorquins no tenien consciència autonòmica i, també, perquè partits polítics influents, que representaven les forces econòmiques importants, no feren de l’autonomia un objectiu inequívoc de llur política. Ultra això, les personalitats polítiques mallorquinistes de més relleu actuaven dins partits d’àmbit espanyol —Emili Darder, Alexandre Jaume, Bernat Jofre i d’altres— o català —Gabriel Alomar, Joan Estelrich, Antoni M.Sbert i d’altres—, i no totes estaven d’acord amb l’autonomia propugnada per l’Estatut, per tal com aquest hauria pogut significar la consolidació del poder dels grups que tradicionalment controlaven l’illa. Aquesta tendència fou defensada per Gabriel Alomar, el qual, a les corts constituents, quan es prohibí la federació de regions autònomes, argumentà que Mallorca no tenia prou personalitat política per a l’autonomia i que havia d’anar unida amb el Principat, declaració que provocà protestes per part de diferents grups polítics mallorquins. El projecte estatutari restà marginat fins a les eleccions del Front Popular, que a Mallorca fou derrotat. L’any 1934 les esquerres mallorquinistes que actuaven en partits distints s’uniren i formaren l'Esquerra Republicana Balear —en foren els inspiradors principals Emili Darder i Bernat Jofre—, que volia actuar a partir d’uns principis nacionalistes i esquerrans més precisos. Pel juny del 1936 un nombrós grup de professionals i polítics mallorquins publicaren un missatge als intel·lectuals catalans on proclamaven la identitat cultural d’ambdues comunitats i l’ambició constant d’aconseguir objectius que unissin encara més ambdós pobles.

La repressió del mallorquinisme a la immediata postguerra

A partir del 19 de juliol de 1936 hi hagué una repressió sistemàtica contra els elements mallorquinistes i llurs activitats: el local de l’Esquerra Republicana Balear, el Born, fou ocupat per la Secció Femenina de la Falange; Emili Darder i Alexandre Jaume foren afusellats; hi hagué un intent, fracassat, en part gràcies a les gestions de Llorenç Villalonga —aleshores antimallorquinista—, d’expulsar de l’illa els qui havien signat el missatge adherint-se al dels intel·lectuals catalans del juny del 1936, però hom prengué represàlies contra alguns d’ells, com Miquel Ferrà o Guillem Forteza. Foren suprimits l’"Almanac de les Lletres”, la revista “La Nostra Terra”, el “Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana”, el “Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana” (que fou reprès amb el títol en castellà) i totes les altres publicacions en català, fou prohibit l’ús públic del català i fou aconsellada la utilització del castellà (alguna escola agafà el lema "si eres español, habla español", tan freqüent al Principat, i el bisbe Miralles hagué de defensar l’ús del català a l’església i a la catequesi). Alguns elements de l’Esquerra Republicana Balear, com Francesc de Sales Aguiló, director de l’institut d’Inca, i Pere Oliver i Domenge, batlle de Felanitx, es refugiaren a Barcelona i hi crearen un butlletí de propaganda antifeixista, Mallorca Nova, que servia per a coordinar les activitats dels mallorquins refugiats al Principat o que eren als fronts de combat. Aguiló i Oliver, com altres mallorquins —Antoni Maria Sbert, Baltasar Samper, Gabriel Alomar—, escolliren l’exili al final de la guerra i hi continuaren, d’una manera o altra, llurs tasques. Joan Estelrich, per contrast, com alguns dels dirigents de la Lliga, es posà al costat dels “nacionals” i participà activament en la propaganda contra la República.

El mallorquinisme durant el franquisme i la transició democràtica

Durant la dictadura franquista el conreu de la identitat cultural mallorquina en connexió amb la resta dels Països Catalans es limità a reduïts cenacles literaris, a voltes emparats per l’església, amb plataformes com l’Editorial Moll o la revista Lluch. Només davant l’accentuada crisi del règim, els anys setanta, començaren a explicitar-se postures polítiques autonomistes o nacionalistes per part de l’oposició democràtica. Des del clandestí Manifest Joanot Colom del 1973 i la creació del Moviment d’Alliberació Nacional de Mallorca (1974), proliferaren les organitzacions d’aquest signe, com el Grup Autonomista i Socialista de les Illes (GASI), el Partit Socialista de les Illes o el Partit Nacionalista de Mallorca; el PSAN s’implantà a les Balears i àdhuc els partits d’àmbit estatal (Federació Socialista Balear del PSOE, Partit Comunista d’Espanya a les Balears, Partit Carlí, PTE, etc.) adoptaren tesis federalistes, mentre hom establia lligams amb el Principat i el País Valencià (reunió d’instàncies unitàries dels Països Catalans al santuari de Cura, el 1976). El 1977, la pràctica totalitat de les forces polítiques balears signaren un Pacte per l’Autonomia, i el 29 d’octubre tingué lloc una multitudinària Diada per l’Autonomia a Palma, però l’absoluta hegemonia electoral aconseguida des d’aquell any per partits estatalistes (UCD, PSOE i, més tard, AP), que controlaren el règim preautonòmic instaurat el 1978 i el procés estatutari ulterior, menà a un Estatut d’Autonomia de les Illes Balears (1983) de caràcter regionalista.

Col·laboració: 
GMi
Llegir més...