maquis

m
Història

Moviment de guerrilles antifranquistes que tingué lloc en diversos punts de l’Estat espanyol.

Començà immediatament després d’haver-se acabat la Guerra Civil de 1936-39, però no fou fins a l’alliberament de França per part dels aliats (1944) —la qual cosa permeté l’entrada d’homes des de l’altra banda dels Pirineus— que el maquis tingué ressò. El període de màxim apogeu foren els anys 1944-49, però, amb alts i baixos, el maquis romangué actiu fins a les acaballes dels anys cinquanta.

Animat fonamentalment pel Partit Comunista i també pel PSOE (Astúries) i la CNT (Catalunya), el maquis arribà a plantejar veritables problemes a les autoritats franquistes, que en diversos casos hagueren de servir-se de l’exèrcit, com en els fets de la Vall d’Aran (setembre del 1944), veritable batalla on fou present el general Moscardó i en la qual fou utilitzada artilleria; el maquis hi tingué 588 baixes, i l’exèrcit 248, entre les quals hi hagué dos oficials de la IPS que resultaren morts. El cos de repressió més freqüent fou, tanmateix, la guàrdia civil.

El maquis, caracteritzat per un grau d’organització menor que la guerrilla típica, actuà a l’Estat espanyol en nou zones diferents. A Galícia es féu famós el maquis de Manuel Bello, Manuel Ponte i Foucellas.

Al Principat el maquis aprofità l’avantatge que oferia la frontera amb l’Estat francès, que li permeté de plantejar accions ràpides d’infiltració i sabotatge (cas d’en Massana a la fi del decenni dels quaranta). Posteriorment el maquis català esdevingué, fins a un cert punt, urbà (accions propagandístiques i de sabotatge per part d’elements anarquistes a Barcelona, com Faceries, Caracremada o els germans Sabater, que acabaren l’any 1960 amb la mort del llegendari Francesc Sabater i Llopart, després d’una espectacular persecució a Sant Celoni).