La filosofia i la física, fins a la darreria del segle XIX, pretenien de definir la matèria per les seves qualitats essencials, les quals d’antuvi consistien en l’extensió, la impenetrabilitat i la inèrcia. Al segle XVIII certs pensadors, principalment els enciclopedistes francesos, hi afegiren la mobilitat, la pesantor i la “força activa” (l’elèctrica, per exemple), però ja Buffon objectava que la matèria pot tenir moltes altres qualitats generals per descobrir. La tendència reductora del racionalisme i del positivisme, però, ha mantingut fins al segle XX la identificació de la matèria amb la inèrcia sola, una mostra de la qual identificació és la utilització de les expressions desmaterialització i materialització, emprades, respectivament, per a designar la transformació de parelles d’electrons positius i negatius en fotons i la transformació inversa i motivades pel fet que el fotó és desproveït d’inèrcia pròpia, car la totalitat de la seva energia, i, per tant, de la seva inèrcia, en virtut de la llei d’Einstein-Langevin, està en el seu moviment. Nogensmenys, ningú no pot contrastar que el fotó es un corpuscle ni més real ni menys real que l’electró. Uns altres han volgut reduir la matèria a l’energia o l’han volguda substituir per l’energia; però, segons la llei esmentada, això equival a reduir-la a la inèrcia. De la mateixa manera, d’altra banda, l’espai dit “buit”, que és de fet l’espai desproveït de corpuscles dotats d’inèrcia pròpia i que separa aquests corpuscles els uns dels altres, presenta moltes propietats físiques, principalment les dels camps gravitacional, elèctric i nuclear. Constitueix, doncs, un medi ben real, altrament dit material (àtom).
Les concepcions filosòfiques de la matèria
La filosofia ha contraposat la matèria a la forma, entenent aquella com l’element constitutiu de la realitat, que —en tant que substrat d’aquesta— roman invariable sota tot canvi. Inseparable de la forma (mai no ha existit sense aquesta), la matèria és compresa com a distinta de la forma per la raó. La doctrina aristotèlica, en aquest aspecte (la qual relaciona la matèria amb la potència i, alhora, la forma amb l'acte) donà lloc, en l’escolàstica, a l'hilemorfisme. Des d’un punt de vista gnoseològic ha comportat, així mateix, la distinció entre l’element material de l’objecte del coneixement (element que, segons el tomisme, determina aquest en la seva singularitat, percebuda només per la intuïció sensible) i la forma intel·ligible (a la qual es redueix el coneixement pròpiament dit, l’intel·lectual, en abstreure aquesta forma —com a universal— de la matèria). El pressupòsit de la incognoscibilitat de la matèria —que deriva de la concepció d’aquesta com a mancada de realitat i de consistència pròpies— fou negat per diversos corrents de la mateixa tradició filosòfica occidental i àdhuc escolàstica, des de Plotí (segons el qual hi ha una “matèria intel·ligible”), Duns Escot (la matèria té un propi ésser, bé que diferent del de la forma) i Suárez (el qual afirma el coneixement del singular). Aquell pressupòsit té en Kant un caràcter peculiar i alhora radical: la cosa en si, que arriba a l’home mitjançant les dades de la sensibilitat, resta incognoscible, car el coneixement hi afegeix unes formes o uns conceptes a priori, motiu pel qual hom té una imatge del real com és només per a nosaltres. Superada la concepció hilemòrfica de la realitat, el pressupòsit d’una matèria inintel·ligible manca avui dia de sentit.