ministeri

m
Cristianisme

Ofici al servei de la comunitat cristiana.

L’Església ha tingut, des dels seus orígens, un ministeri per a presidir les esglésies o comunitats locals. El concili II del Vaticà afirma que el ministeri eclesiàstic, d’institució divina, s’exerceix segons diversos graus, els quals des de l’antigor porten el nom d'episcopat, presbiterat i diaconat. Aquests tres graus, com a tals, esdevinguts clàssics, són d’institució eclesiàstica, i només l'únic ministeri que objectiven pertany al voler diví. La missió primordial del ministeri és significar i garantir la comunió en la fe apostòlica i alhora presidir la celebració eucarística, font i cimal de l’acció de l’Església. Sempre s’ha pressuposat, segons ho testifiquen els rituals, la presentació del candidat al ministeri per part dels fidels que l’han de rebre. Per l'ordenació el cristià elegit entra a formar part vàlidament del col·legi dels ministres, en una dependència ministerial respecte a Jesucrist, sempre, però, davant la comunitat i per al bé de la comunitat. Una ordenació absoluta no té lloc en la més genuïna tradició cristiana; el ministre ordenat té sentit en la comunitat i per a la comunitat. En el Nou Testament cap mena de ministeri no porta el nom de sacerdoci, denominació que no apareix fins al s. II, i encara com una expressió simbòlica. El ministeri cristià no constitueix cap classe superior de cristians, malgrat algunes de les formes històriques en què ha aparegut. L’actual organització del ministeri té les arrels, segons l’esquema bàsic, en l’estructuració de les comunitats dels s. II i III, quan fou establert definitivament l’episcopat monàrquic, ajudat d’un presbiteri, en cadascuna de les demarcacions territorials (diòcesi). El bisbe de Roma té l’atribució de presidir el col·legi universal dels bisbes. Tota altra denominació fora de la dels tres graus clàssics que hom dóna a un ministeri, o bé és un títol honorífic, o bé designa una funció organitzadora o administrativa (per exemple: patriarca, primat, cardenal, arquebisbe, arxipreste). Això no obstant, hom concedeix el nom de ministeris a diversos serveis eclesials, tant instituïts (els antics ordes menors) com no instituïts.