i Modernisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Modernisme

SinònimModern Style, SinònimArt Nouveau
substantiu masculím
Art    Literatura
SinònimModern Style, SinònimArt Nouveau
modernisme Interior del Palau de la Música Catalana de Barcelona, de Lluís Domènech i Montaner
© Arxiu Fototeca.cat
art art i literatura lit
Moviment cultural produït a Occident a la fi del s. XIX i al començament del s. XX.

En l’aspecte de l’art —tot i que quan s’aplica al català el mot té un sentit més ampli— sol designar només els corrents de l’art occidental —especialment arquitectònics i decoratius— coneguts en altres països com a Art Nouveau, Modern Style, Jugendstil, Stile Liberty, Sezessionstil, Style 1900, Style Nouille, etc. És un estil derivat bàsicament del prerafaelitisme i el simbolisme, caracteritzat pel predomini de la corba sobre la recta, la riquesa i el detallisme de la decoració, l’ús freqüent de motius vegetals, el gust per la asimetria, l’esteticisme refinat i el dinamisme de les formes. Hom en situa l’origen a Anglaterra, on les influències del moviment Arts and Crafts i del revival gòtic havien donat ja vers 1870-80 un estil, l’Aesthetic Movement, que era un preludi contingut de l’Art Nouveau. Fins a la segona meitat del decenni dels vuitanta no aparegueren les primeres obres modernistes —A.Gaudí i L.Domènech a Catalunya, L.H.Sullivan als EUA, etc.—, i fou en el decenni següent que l’estil es generalitzà en l’obra d’arquitectes com els belgues V.Horta i H.van de Velde, el francès H.Guimard, l’escocès C.R.Mackintosh —director de l’escola de Glasgow—, l’alemany A.Endell i els austríacs O.Wagner, J.Hoffmann i J.M.Olbrich, d’artesans com els francesos R.Lalique i É.Gallé —aglutinador de l’escola de Nancy— i el nord-americà C.L.Tiffany, i d’il·lustradors i cartellistes com l’anglès A.Beardsley i el txec A.M.Mucha. A França, el 1895 Samuel Bing obrí la botiga l’Art Nouveau, que contribuí a fer posar de moda l’estil que fou difós arreu per la revista muniquesa Jugend , fundada el 1896, i li donà nom. Al món germànic el moviment anà molt lligat a la Sezession. El triomf internacional de l’estil fou sens dubte l’Exposició Universal de París del 1900, i després d’aquest any, tot i que hom continuà conreant-lo uns quants anys encara amb força, perdé ja el caràcter renovador; contribuí, però, a conformar nous estils que el succeïren. El 1884, quan el mot apareix —potser per primer cop a Catalunya— a L’Avenç , Ramon Casas i Santiago Rusiñol, encara uns desconeguts, presentaren a la nova sala Parés obres que ja foren controvertides per la crítica ( La corrida , de Casas; Barcelona, col·l Sala).

Interior del Palau Güell (Barcelona)
© C.I.C.-Moià
Era l’època dels primers assaigs arquitectònics d’Antoni Gaudí, el gran arquitecte que posà aquest moviment a l’avantguarda de l’art internacional, amb grans obres tan primerenques com el palau Güell (1886-91) (gaudinisme); Lluís Domènech i Montaner, amb el restaurant de l’Exposició Universal del 1888 (Castell dels Tres Dragons), ja se situava gairebé al seu nivell. El camí decorativament fantasiós i estructuralment innovador dels dos arquitectes fou seguit aviat per molts altres, com Antoni M.Gallissà, Jeroni F.Granell, B.Bassegoda i Amigó, Pere Falqués i, sobretot, Josep Puig i Cadafalch, autor, entre altres obres, del local d’Els Quatre Gats, centre de les tertúlies i de les manifestacions dels modernistes. Paral·lelament, J.Domènech i Estapà i Enric Sagnier conreaven un eclecticisme amb influència modernista, de gran espectacularitat.
Detall d’un fanal del Passeig de Gràcia de Barcelona (1906), dissenyat per Pere Falqués i Urpí, que mostra el decorativisme del modernisme
© Fototeca.cat
Modernisme en art era sinònim de modernitat, i en aquell moment aquesta, en pintura, era el naturalisme tal com el definia l’àrbitre de la crítica Raimon Casellas. Constituïren el Modernisme pictòric els mateixos Casas i Rusiñol quan importaren de París el ressò de l'impressionisme d’Edgar Degas els primers anys del decenni del 1890 ( Plein air , 1891, de Casas, Museu d’Art Modern de Barcelona), enmig de la incomprensió de bona part del públic i de la crítica. El terme, però, incloïa també el simbolisme molt o poc decadentista conreat per l’anglòfil Alexandre de Riquer (des del 1893), per Rusiñol en els seus plafons del Cau Ferrat del 1896, per Joan Brull, per Josep M.Tamburini, per Sebastià Junyent —que també havia fet impressionisme gris— i pel catòlic Joan Llimona, i, en certa manera, també incloïa l’exuberància cromàtica del llunyà Hermen Anglada. En escultura la màxima figura era Josep Llimona, seguida, mai amb tanta identificació amb les noves tendències europees com ell, per Enric Clarasó, Miquel Blay, Agustí Querol i Eusebi Arnau, que integraren sovint la seva obra a la nova arquitectura. A nivell pràcticament popular el Modernisme era sobretot l’art simbolista i, especialment, les arts decoratives sinuoses i exuberants emmarcades dins l' Art Nouveau o el Modern Style europeus: escultors com Lambert Escaler i Dionís Renart, dibuixants com Lluís Bonnín, pintors com el primer Pau Roig, moblistes com Gaspar Homar i Joan Busquets, dissenyadors com Josep Pey, cartellistes com Gaspar Camps —i els mateixos Casas i Riquer—, orfebres com la família Masriera, exlibristes com Josep Triadó i Joaquim Renart —i sobretot Riquer—, i homes polifacètics com Adrià Gual i Lluís Masriera, la majoria pertanyents a una generació més jove, perpetuaren un estil en la decoració que aviat restà desproveït de la inquietud de renovació que informà els primers modernistes. Contra aquesta desviació espectacular i decorativista s’alçaren joves com Mir, Nonell, el primer Picasso, Pidelaserra, Canals i altres que, rebutjant la denominació de modernistes que els continuaven aplicant els crítics més conservadors, retrobaven la inquietud renovadora que els més grans ja havien abandonat i posaven la pintura catalana a l’avantguarda de l’art occidental. Mentre que en la pintura l’art modernista entrava en decadència al principi del s. XX, en escultura —especialment l’aplicada— i, sobretot, en arquitectura encara perdurà molts anys en l’obra genial del primer Josep M.Jujol, Joan Rubió i Bellver, Lluís Muncunill, Salvador Valeri, Alexandre Soler i March i Cèsar Martinell. Arrelà també al País Valencià (Francesc Móra, Manuel Peris, Demetri Ribes) i a Mallorca (Gaspar Bennazar, Francesc Roca) i s’expandí a altres terres a través d’arquitectes catalans, com Josep Grases (a Madrid), Enric Nieto (a Melilla), Pau Monguió (a Terol) i Eugeni Campllonch i Julià Garcia i Núñez (a l’Argentina), fins al punt que fou designat en molts llocs de l’àrea hispànica com l' estilo catalán.

El Modernisme en les literatures castellana i hispanoamericana

En l’aspecte literari, el Modernisme s’aplica especialment a les literatures castellana i catalana. Té l’origen a Hispanoamèrica i, introduït a Espanya per Rubén Darío, va paral·lel a l’anomenada Generació del 98, amb la qual manté punts de contacte, però també diferències fonamentals. Ambdós moviments neixen com un producte de les inquietuds de l’època, i llurs components comparteixen unes mateixes actituds i preocupacions pel futur d’Espanya, per l’home i per la recerca d’un nou estil. Si la Generació del 98 és un moviment per damunt de tot ideològic i espiritual, el Modernisme és un moviment essencialment estètic i un reflex dels corrents renovadors europeus, com el parnassianisme i el simbolisme. A Amèrica, un grup de poetes (José Martí, Julián del Casal, José Asunción Silva, Manuel Gutiérrez Nájera, Salvador Díaz Mirón) inicien, sota la influència francesa, noves formes poètiques que seran orientades per Rubén Darío ( Azul , 1888, Prosas profanas , 1896, Cantos de vida y esperanza , 1905) i constituiran una autèntica revolució en la poesia castellana. Els seus trets principals són una revaloració de la música del vers, la utilització de l’alexandrí francès i una ampliació de les formes mètriques tradicionals, i en l’aspecte intern, una refinada sensibilitat per a la percepció de la bellesa, la devoció per l’art, un gust per l’exotisme i la fantasia, una exaltació de la natura i un inconformisme accentuat, amb formes exagerades de vida bohèmia i actituds audaces. Entre els poetes modernistes figuren Manuel Machado, Francisco Villaespesa, el canari Tomás Morales i Eduard Marquina; cal no oblidar, encara, l’extraordinari estil modernista de Valle-Inclán, i com àdhuc Antonio Machado i Juan Ramón Jiménez se sentiren temptats per la nova estètica. Entre els americans seguidors de Rubén Darío, cal esmentar Guillermo Valencia, Leopoldo Lugones, Amado Nervo, José Santos Chocano i Julio Herrera y Reissig.

El Modernisme en la literatura catalana

El Modernisme literari català tingué uns inicis modests i lents. Hom troba els primers signes de canvi en el camp literari en la poesia de Maragall, amb el seu abandonament de la retòrica romàntica i el seu retorn al subjectivisme, i en les narracions decadents, derivades de la seva pintura, que Rusiñol publicà a L’Avenç . Inicialment, però, el moviment es presentà sobretot com una campanya d’agitació cultural, i la literatura que produí, més que creativa, fou crítica i programàtica. Els millors exemples són els articles de Brossa i els discursos de Rusiñol. Mentre que el sector radical i vitalista, inspirat per Ibsen i Nietzsche, persistí en aquest nivell criticoteòric, la literatura creativa fou produïda pel sector més estetitzant i, afectada pel valor simbòlic assolit per l’estrena de La intrusa , de seguida adquirí un caire decadent. Ho demostra la Tercera Festa Modernista, on les peces més destacades foren La damisel·la santa de Casellas i les Estrofes decadentistes de Maragall. L’única excepció és el teatre, on la influència d’Ibsen, evident en les primeres obres d’Iglésias, proporcionà una alternativa al simbolisme maeterlinckià del primer Gual. Un intent de conciliació, molt efímer, fou el de La fada , de J.Massó i E.Morera, produïda segons la fórmula wagneriana, que semblava combinar el simbolisme, el vitalisme i el nacionalisme. Però el 1898, amb la fundació de Catalònia , la relació era invertida a favor del vitalisme i el naturalisme, mentre que, en aquests mateixos anys, Maragall escrivia els poemes de Visions i Cants . Al mateix temps, Catalònia introduí la nova influència de D’Annunzio, que donava una altra solució a la dicotomia vitalisme-esteticisme; durant tot el decenni que seguí, una literatura refinada, cosmopolita i eròtica se'n deriva (Zanné, Maseras, Prat i Gaballí, etc.). Però a partir del 1900 la contradicció fonamental dins el moviment s’establí entre el que aviat fou qualificat de ciutadanisme i d’estètica arbitrària, d’una banda, i, de l’altra, l’anomenat ruralisme , inaugurat per Casellas i representat típicament per l’obra de Víctor Català, i l’estètica de la paraula viva . El constant, bé que mai no total, enfrontament entre les dues tendències es manifestà, per exemple, en una nova batalla del sonet. També en la polèmica desencadenada el 1906 per unes conferències de Brossa sobre literatura i nacionalisme. Ací, però, la divisió ideològica no es corresponia amb l’estètica, sinó que la tallava transversalment. Aviat els camps ideològics es polaritzaren amb l’aparició del Noucentisme. El ràpid i impressionant èxit del moviment, a partir del 1906, en l’organització de la vida cultural i en la consolidació definitiva d’una literatura catalana nacional i moderna, objectiu essencial també del Modernisme, comportà igualment la realització d’aquest programa dins unes coordenades ideològiques conservadores molt estrictes i, en conseqüència, la liquidació de tot esforç cultural que refusés de sotmetre's a aquesta disciplina política. La mort de Maragall, el 1911, i la publicació, el 1912, del Jordi Fraginals de Pous i Pagès esdevenen, així, dues fites simbòliques de la desaparició del Modernisme.

Col·laboració: 
FFV
Llegir més...