nabateu
| nabatea

f
m
Història
Etnografia

Individu d’un poble semita, probablement d’origen àrab aramaïtzat, enclavat a la regió nord-occidental de la península Aràbiga.

Poble nòmada, els seus orígens són obscurs. Se sedentaritzà al voltant de nuclis urbans (Petra, Hegra), on constituí importants centres mercantils que el portaren a dominar les rutes comercials que anaven des d’Aràbia fins a la mar Roja (a la fi del segle IV aC). Assimilats dins l’imperi Romà (105 dC), els nabateus perderen llur prestigi comercial enfront de l’expansió dels palmirencs.