art naïf

adj
Art

Dit del corrent artístic practicat per artistes en un principi no professionals i sense cap formació acadèmica i, per tant, d’una espontaneïtat suposadament sense interferències.

Per aquesta ingenuïtat ( naïf vol dir, en francès, ‘ingenu’), ha estat relacionat amb l’art dels infants, amb els quals comparteix l’absència de convencionalismes, tant de tècnica com de continguts, i del qual es diferència, tanmateix, per la minuciositat i la simplicitat enganyosa. Comparteix, d’altra banda, amb l’art popular i dels pobles primitius la presència d’elements màgics i onírics, sense solució de continuïtat amb el món natural. És un art bàsicament pictòric, on destaca l’absència de perspectives, la utilització del color amb un valor simbòlic i expressiu, el caràcter sempre figuratiu (bé que sovint simplificat i deformat) i un concepte estàtic de la representació. Bé que el Romanticisme, amb l’enaltiment de la subjectivitat, preparà el terreny per a l’acceptació d’aquest art, no fou fins a l’època de les avantguardes (al principi del s. XX) que sorgí, a França, amb l’obra d’Henri Rousseau, promogut especialment pels poetes G.Apollinaire, M.Jacob i A.Jarry, el crític Wilhelm Uhde i pels pintors P.Gauguin, H.Matisse, P.Picasso i G.Braque, que difongueren l’obra d’Henri Rousseau. La pintura naïf ha tingut una gran repercussió en l’estètica contemporània. A més de Rousseau han destacat Séraphine de Senlis, Ivan Generalić, Antonio Ligabue i Niko Pirosmani, entre molts altres. Actualment, una gran part de l’art naïf que es produeix respon a fórmules tòpiques més properes al decorativisme que no pas a una espontaneïtat genuïna.