Com a competició consisteix a fer un recorregut, en una estona com més petita millor, entre dos punts dins aigües obertes o bé d’una distància determinada dins una piscina, utilitzant els quatre estils reconeguts oficialment: crol o lliure, esquena, braça i papallona. El crol és el més ràpid i el més natural, pel fet de col·locar el cos completament horitzontal sobre l’aigua. L’esquena és similar al crol, però a l’inrevés: el nedador se situa d’esquena a l’aigua. L’estil braça és el més antic i el més formatiu, gràcies a la respiració. I el papallona és una barreja de crol i de braça. El nedador té sempre el cos fora de l’aigua. A les competicions es destaquen les sortides i els viratges. Les sortides s’efectuen en una zona determinada així que és fet el senyal per a començar. Els viratges són accions per a fer la volta en arribar al final de la piscina. Les competicions oficials s’efectuen en piscines de cinquanta metres, amb vuit carrers o vies (d’una amplada de 2 a 2,5 m) i amb una profunditat mínima d’1,8 m per a les curses i de 3,5 a 4 m per als salts. A part les notícies esparses d’antigues competicions a l’aigua, en el món antic, hom pot esmentar, per exemple, les competicions entre escolars organitzades al Japó al segle XVII. El 1822 lord Byron travessà els Dardanels. Poc després el capità Webb fou el primer que travessà la Mànega, amb un temps de vint-i-una hores i quaranta-cinc minuts. Els anglesos llançaren aquest esport, i els nord-americans li donaren una gran embranzida. Fins l’any 1896 no fou inclòs dins el programa olímpic en la categoria masculina i fins el 1912 en la categoria femenina; actualment és el segon esport olímpic.
La institució que regeix internacionalment aquest esport és la Federació Internacional de Natació Amateur (FINA), fundada a Londres el 1908. Després de la Primera Guerra Mundial la natació aconseguí grans fites; cal destacar-ne la figura de Johnny Weissmüller. Als Jocs Olímpics de Munic, una vegada que la cultura física fou ajudada per noves tècniques d’entrenament, hi hagué molts rècords; un mateix nedador, Mark Spitz, aconseguí set medalles. Les proves olímpiques per a homes són: 100 m, 200 m, 400 m, 800 m i 1 500 m lliures; 100 m i 200 m braça; 100 m i 200 m papallona; 100 m i 200 m esquena; 200 m i 400 m estils individuals; 4 x 200 m lliures i 4 x 100 m estils. I per a dones són: 100 m, 200 m, 400 m, 800 m i 1 500 m lliures; 100 m i 200 m braça; 100 m i 200 m papallona; 100 m i 200 m esquena; 200 m i 400 m estils individuals, 4 x 100 m estils i 4 x 100 m lliures.
L’aparició, el 2009, dels banyadors de poliuretà provocà una allau de rècords del món. La Federació Internacional de Natació (FINA) es veié obligada a actuar i a prohibir aquest teixit a partir del 2010.
Altres especialitats dins la natació esportiva són: salts, waterpolo, natació artística o sincronitzada, natació subaquàtica i proves de salvament i socorrisme.
La natació als Països Catalans
Als Països Catalans, la primera competició oficial de natació fou el primer campionat de l’Estat espanyol, organitzat a Barcelona, el 1907, per iniciativa de Bernat Picornell i Richier, que aquell mateix any fundà el Club de Natació Barcelona, el primer de l’Estat espanyol. Fins el 1921 tots els campionats se celebraren al port de Barcelona. Posteriorment aparegueren el Fèmina Natació Club (1912), per a nedadores, el Club Natació Sabadell, el primer que feu construir una piscina per a competicions, el Club de Natació Reus Ploms (1918), el Club de Natació Martorell (1930), el Club de Natació Manresa (1933) i el Club de Natació Igualada (1934), entre altres, tots ells afiliats a la Federació Catalana de Natació. Els nedadors catalans foren els primers a participar, en representació de l’Estat espanyol, a les Olimpíades (Anvers, 1920), i han assolit sempre els trofeus principals en les competicions d’abast estatal, amb una gran superioritat damunt els altres clubs. A Barcelona han tingut lloc un gran nombre de competicions internacionals, especialment a partir de la fundació de la piscina olímpica de Montjuïc. Han destacat especialment els nedadors Montserrat Tresserras, Joan Fortuny, Santiago Esteve i Escoda, Miquel Torres, Isabel Castañé, Maria Ballesté, Maria Pau Corominas i Natàlia Mas.
Al País Valencià, la primera activitat oficial fou un concurs al port de València, organitzat per la Societat Gimnàstica Valenciana. El 1922 se celebraren al port d’Alacant els campionats de l’Estat espanyol, però els primers clubs importants daten del 1927: el Club de Natació València i el Club Nàutic. El 1928 el Club de Natació del Llevant fou autoritzat a crear la Federació Valenciana de Natació. Entre els nedadors més destacats del País Valencià figuren Lluís Monfort, Enric Piris, Joan Durà, Manuel Barrachina, Josep Chicoy, guanyador del rècord masculí de 100 metres lliures (1967), i Maria del Carme Soto, guanyadora del rècord femení, en la mateixa categoria. Actualment destaquen, entre els clubs de natació, el Ferca i el Club Nàutic Delfín, de València. A Palma fou creada la Federació Balear de Natació, que reuneix els clubs de les Illes, entre els quals sobresurten el Club Natació Palma, de Palma, el Club Nàutic de Ciutadella (Menorca), el Club Marítim Maó i el Club Nàutic S’Arenal.