Basada en l’estructura i la trama pròpies de la novel·la policíaca, incideix en els aspectes més tèrbols de la societat contemporània, com ara la corrupció, la violència i l’abús de poder. Aquest interès pel context social i la identificació més o menys explícita entre els mètodes i els objectius dels representants de l’ordre establert i els dels delinqüents, diferencien aquest gènere de la novel·la policíaca tradicional. N'és típic l’estil concís i senzill, el predomini del llenguatge col·loquial i un realisme que ressalta els aspectes més truculents de l’acció. Generalment la narració és protagonitzada per un detectiu amb trets psicològics i morals característics (desengany respecte a la justícia institucional, codi ètic rigorós, individualisme, etc.), que sovint reapareix en novel·les successives del mateix autor. Alguns d’aquests inspectors de ficció han esdevingut famosos, com ara Philip Marlowe (creat per Raymond Chandler), Wallander (per Hennning Mankell), Maigret (per George Simenon), Pepe Carvalho (per Manuel Vázquez Montalban), Montalbano (per Andrea Camilleri) o Lluís Arquer (per Jaume Fuster). La novel·la negra començà a publicar-se en revistes d’abast popular (pulp magazines), entre les quals destacà Black Mask. Dashiell Hammett, Raymond Chandler, James McCain, Ross MacDonald, Horace McCoy i l’anglès James Hadley Chase (el qual, tot i la seva nacionalitat, ambientà sempre els seus relats en un entorn nord-americà) es poden considerar els principals pioners.
Circumscrita en un principi als EUA, ben aviat la novel·la negra s’estengué a Europa i a altres parts del món, on els autors adaptaren les trames a les condicions locals. Clàssics posteriors del gènere a Europa són el belga Georges Simenon, els francesos Sébastien Japrisot i Jean Paul Manchette, o l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, entre molts altres. Malgrat el fort localisme, en alguns casos, l’obra d’escriptors de novel·la negra en llengües demogràficament reduïdes ha aconseguit projecció internacional, com és el cas dels autors escandinaus des de principis dels anys noranta (els suecs Henning Mankell, Stieg Larsson, Camilla Lackberg, l’islandès Arnaldur Indriðason, o el noruec Jo
Nesbø
). Alhora, la novel·la negra s’ha diversificat i ha incorporant característiques d’altres gèneres com la novel·la psicològica (Patricia Highsmith), la denúncia política (Leonardo Sciascia, Andrea Camilleri), l’espionatge (John le Carré), la reflexió filosòfica (Friedrich Dürrenmatt) o la recreació històrica (Umberto Eco en El Nom de la Rosa o les novel·les d’Anne Perry situades a l’Anglaterra victoriana), fins al punt que moltes vegades resulta difícil adscriure moltes d’aquestes novel·les a un gènere concret.
Als Països Catalans, la novel·la negra no s’introduí pròpiament fins els anys cinquanta, a partir d’uns precedents detectivescos, de la mà de Rafael Tasis amb la trilogia formada per La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960). Tasis va influir en el gran continuador del gènere en català, Manuel de Pedrolo, el qual no tan sols fou l’autor d’algunes obres de referència (Es vessa una sang fàcil, 1954; L’inspector fa tard, 1960; Joc brut, 1965, etc.) sinó que també, a partir de la seva tasca de traductor i d’impulsor i difusor de la col·lecció "La Cua de Palla", donà a conèixer els grans autors del gènere (especialment nord-americans) als lectors en català. De la generació posterior a Pedrolo sobresurten Jaume Fuster, Andreu Martín i Ferran Torrent. A més d'autor, Fuster destacà especialment com a difusor del gènere, que tingueren com a resultat una notable eclosió d’autors i d'algunes col·leccions en català (bé que de caràcter efímer) els anys vuitanta i noranta. Al segle XXI, ultra els dos darrers dels autors esmentats, s'assisteix al sorgiment d’un bon nombre d’escriptors de novel·la negra, entre els quals cal esmentar Teresa Solana, Jordi de Manuel, Marc Pastor, Jaume Benavente, Agustí Vehí, Vicent Usó, Sebastià Bennasar i Albert Villaró. A banda, destaquen diverses iniciatives testimoni de la vitalitat del gènere a Catalunya, com ara el rellançament de la col·lecció "La Cua de Palla" (2006) i la creació dels premis Crims de Tinta (2008), que el 2014 assumí la Magrana, pertanyent al grup editorial RBA i que el 2009 inicià, amb "La Negra", una de les col·leccions amb més continuïtat del gènere en català. A Barcelona se celebren, a més, des del 2004 les jornades BCN Negra, que reuneixen els escriptors més importants del gènere en l’àmbit internacional i durant les quals s’atorga el prestigiós premi Pepe Carvalho, en homenatge a Manuel Vázquez Montalban, un dels grans creadors del gènere en castellà. El grup RBA, d’altra banda, s’ha consolidat com un referent internacional de la novel·la negra amb la concessió del Premi Internacional RBA de novel·la negra des del 2007. Entre 2002 i 2015 la llibreria Negra i Criminal, de Barcelona, fou l'única especialitzada en el gènere.