i normalització lingüística | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

normalització lingüística

substantiu femeníf
Lingüística i sociolingüística
lingüística ling
Procés sòciocultural a través del qual una llengua no cultivada s’adapta a una regulació ortogràfica, lexical i gramatical (normativització) i accedeix a àmbits d’ús lingüístic fins aleshores reservats a una altra llengua (extensió social o normalització lingüística).

Per més que Fabra ja havia usat el terme ‘normalització’ referint-se a la gramàtica catalana en un treball del 1929, l’elaboració del concepte sociolingüístic de normalització lingüística es deu a Lluís V. Aracil (1965). Segons aquest autor, el conflicte lingüístic fruit d’una situació de contacte de llengües es pot entendre com un cercle funcional en el qual actuen dos corrents recíprocs, comparables als llaços o circuits retroactius (feedback loops) d’un sistema cibernètic. D’una banda, hi intervenen les funcions socials de la llengua, que Aracil presenta com a sortida o resultat del sistema lingüístic, i que consisteixen en el ventall de situacions comunicatives en què una comunitat utilitza la seva llengua. D’altra banda, hi actuen el que Aracil anomena funcions lingüístiques de la societat, presentades com a entrada del sistema lingüístic, o sia el conjunt d’estructures i processos socials aferents a la llengua. Entre aquestes funcions lingüístiques de la societat, Aracil en distingeix dues de fonamentals: la consciència lingüística (inseparable del sistema global de coneixements, creences i actituds) i el control lingüístic (inextricablement lligat als mecanismes de control social, com per exemple la legislació). En aquesta doble relació activa entre el sistema lingüístic i el seu entorn sòcio-cultural, la retroacció pot funcionar en els dos sentits: hi ha autocorrecció (retroacció negativa) quan un dèficit en un ordre de funcions desencadena un esforç compensador en l’altre ordre funcional (la normalització lingüística); i, al contrari, hi ha amplificació (retroacció positiva) quan el dèficit inicial arrossega un dèficit acumulatiu en les funcions recíproques, de manera que s’agreuja successivament el desequilibri, en un procés de substitució lingüística, que porta a l’eliminació del sistema lingüístic. El dilema es planteja, doncs, entre dos processos similars, però de signe invers: d’una banda, la substitució i l’extinció i, d’altra banda, la normalització, que consisteix en la reorganització de les funcions lingüístiques de la societat per tal de readaptar les funcions socials de la llengua a unes condicions externes canviants i aconseguir o restablir una situació d’equilibri en la igualtat. La normalització consisteix sobretot en l’elaboració i la implantació de normes d’ús lingüístic, i avança simultàniament en un doble front: lingüístico-cultural (desenvolupament de les funcions sòcio-culturals de la llengua) i sòcio-polític (reorganització de les funcions lingüístiques de la societat). Per tant, és una autèntica macrodecisió sobre el futur de la comunitat i pressuposa l’exercici d’un cert poder, almenys pròxim a la sobirania. En la difusió del concepte, al llarg de la segona meitat dels anys 60 i 70, hi intervingueren de forma destacada Rafael L. Ninyoles i Francesc Vallverdú. Amb la seva divulgació, l’abstracció teòrica dels conceptes d’Aracil deixà pas a una formulació més senzilla i sens dubte més apta per a finalitats pedagògiques o polítiques, però no sense sacrificar una part de la precisió i alguns valors del model original. Així, la proximitat entre normalització lingüística i normalització o estandardització industrial ha fet centrar l’atenció en l’establiment de normes lingüístiques, en detriment de la importància de les normes d’ús o pautes socials de comportament lingüístic. Vallverdú, per exemple, introdueix el terme normativització amb aquest sentit, com un dels dos fronts de la normalització lingüística, al costat de l’extensió social de la llengua. D’altra banda, també s’ha subratllat la relació entre normalització i normal, de forma que la normalització s’entén com el procés que condueix a una situació lingüística de normalitat. Progressivament, el concepte de normalització lingüística s’ha difós des de l’àrea catalana a la resta de l’Estat espanyol, tant entre cercles sociolingüístics com polítics, i també a escala internacional. Segurament ha afavorit aquesta difusió —especialment en àmbits polítics— el fet que el terme ‘normalització lingüística’, com el quebequès aménagement linguistique, no té les connotacions dirigistes i tecnocràtiques del terme més habitual internacionalment, planificació lingüística, per més que sovint són usats amb valors molt semblants. L’aprovació de lleis anomenades de normalització lingüística per diversos parlaments autonòmics a partir de la Constitució espanyola del 1978 ha consolidat el caràcter oficial d’aquest concepte. Des del punt de vista de la planificació lingüística, la normalització s’utilitza per a fer referència a les opcions terminològiques proposades per un organisme amb autoritat reconeguda (ISO, per exemple). En canvi, el terme estandardització s’aplica a l’autoregulació de la terminologia pel consens implícit dels parlants d’un àmbit professional determinat o a la normalització de facto.

Llegir més...