Inicialment creat per ésser representat, perdé aviat l’acció escènica. Per extensió, hom qualifica d’oratori les cantates de grans dimensions i els drames lírics sense acció, ja siguin profans o no. L’oratori es desenvolupà a partir de la Contrareforma per obra de Felip Neri, fundador de la Congregació de l’Oratori, que en les reunions piadoses escenificava fragments de l’Escriptura, emmarcats per cants polifònics. La primera composició que pot ésser considerada com a oratori és La rappresentazione di anima e di corpo , d’Emilio dei Cavalieri (1600), que fou escenificada a l’oratori romà de Santa Maria in Valicella. El nou estil de la monodia acompanyada afavorí l’aparició de l’oratori. Poc temps després fou estrenada la Historia von der Auferstehung Jesu Christi (‘Història de la resurrecció de Jesucrist’, 1623), de H.Schütz, veritable síntesi de les tradicions polifòniques alemanyes i del nou estil monòdic. Els grans mestres de l’oratori italià foren A.Stradella, A.Scarlatti, L.Leo, G.B.Pergolesi i, especialment, G.Carissimi. Aquest últim inicià el tipus d’oratori espectacular amb Jephte (1650). Una de les figures més destacades del barroc fou Händel, que inicià els seus assaigs d’oratori amb Risurrezione (1708), i creà les seves obres mestres del gènere a partir del 1738, en deixar l’activitat operística: els seus oratoris magistrals, la majoria de caràcter bíblic, assoliren una fama sense precedents a Anglaterra, especialment Israel in Egypt (1739), Messiah (1742), Judas Maccabaeus (1747) i Solomon (1749). J.S.Bach, escriví, a més del Weihnachts Oratorium (1734), les Passions, que són una modalitat d’oratori. També es destacà, a la darreria del s. XVIII, F.J.Haydn amb oratoris com Die Schöpfung (‘La creació’, 1798) i Die Jahreszeiten (‘Les estacions’, 1801). Al s. XIX Beethoven creà l’oratori Christus am Ölberge (1803), i Mendelssohn (revalorador de les Passions de Bach) escriví Paulus (1838) i Elias (1846). Schumann, amb Das Paradies und die Peri (1843), Liszt amb Christus (1866), Berlioz amb L’Enfance du Christ (1854) i César Franck amb Les Béatitudes (1879) són els autors més destacats de la segona meitat del s. XIX. Els principals oratoris contemporanis són obra de G.Holst, E.W.Elgar, C.Debussy, A.Honegger, D.Milhaud, I.Stravinskij, A.Schönberg, F.Martin, K.Penderecki i O.Messiaen. L’oratori fou conreat amb molt de retard als Països Catalans, excepte al País Valencià, on la Congregació de l’Oratori era activa des de temps molt antics i on hom té notícia del primer oratori del s. XVII, la Historia de Joseph , de Lluís Vicenç Gargallo. Els primers foren els d’Antoni T.Ortells. Al Principat els primers foren el de Francesc Valls, dedicat a la Concepció de la Verge, els tres de Jaume Caselles, cantats a Santa Maria del Mar, com Betulia liberata (1726), i els de Josep Picanyol, com Amore resurgens (1732). Per llur qualitat destaquen els de Manuel Gònima, com El velloncito de Gedeón (1745); els de Josep Duran són molt nombrosos però de qualitat inferior, i foren escrits entre el 1758 i el 1798, època en la qual s’havia introduït el costum de cantar oratoris amb motiu de diverses solemnitats anuals. Són en la mateixa línia els del seu deixeble Miquel Junyent, com El triunfo de Judith (1786). Més interessants musicalment són San Francisco de Paula (1784), de Jaume Balius, El juicio universal (1787), de Francesc Queralt, autor de disset oratoris, escrits entre el 1771 i l’inici del s. XIX. En aquesta època fou interpretat a Barcelona l’oratori de F.J.Haydn La creació (1806), que féu sensació. Hom ha conservat quatre oratoris plens d’italianismes, de Carles Baguer: El santo Job (1804), La adoración del niño Dios (1804 i 1805), La resurrección de Lázaro i La partida del hijo pródigo (1807). El barceloní Domènec Terradelles escriví a Itàlia l’oratori Giuseppe riconosciuto (estrenat a Nàpols el 1736). Al s. XIX destacaren els de Francesc Andreví, com El juicio universal , descrit per Pau Piferrer, i també els d’Antoni Oller i Biosca, com El manto de la Virgen (1860), de Bernat Calvó i Puig, com El descenso de la Virgen a Barcelona (1862), i són especialment notables, els de Francesc de P.Sánchez Gavagnach, com Incarnatio (1891), d’una gran bellesa. Al s. XX abunden les obres amb argument sacre que hom pot classificar com a oratoris. Els més destacats són El Pessebre, de Pau Casals, i Verge Maria (1968), de Manuel Blancafort.
m
Música
oratori Programa de l’audició de la Passió segons Sant Mateu (1921), de Johann Sebastian Bach, per l’Orfeó Català
© Fototeca.cat