En el camp de la música occidental hom anomena orquestra el conjunt format almenys per més d’una dotzena d’instruments diversos, de manera que n'hi hagi almenys dos de cadascun dels més importants. Quan el nombre d’instruments és reduït, hom l’anomena orquestra de cambra . Una orquestra completa, actualment, sol comptar de vuitanta a cent instruments; sovint hom l’anomena orquestra simfònica , perquè permet d’interpretar les obres simfòniques del repertori habitual. Els instruments de l’orquestra pertanyen a quatre grups: corda, vent (o fusta), metall i percussió. Si una orquestra només disposa d’instruments del primer grup és anomenada orquestra de corda . L’orquestra era, inicialment, una formació molt reduïda d’instruments molt diversos dels actuals; amb l’aparició de la música instrumental s’anà consolidant un tipus d’orquestra que ha esdevingut l’actual; hi predominava la corda (i, dins aquesta, el violí, que arraconà la viola a un paper secundari) amb alguns instruments de vent i de metall i només excepcionalment de percussió. Johann Stamitz, creador de l’escola de Mannheim, creà un tipus estàndard d’orquestra, amb la duplicació dels instruments de vent (als quals afegí dos clarinets) i de metall. A la darreria del s. XVIII la música simfònica (Haydn i Mozart) requeria, a més del grup dels quatre instruments de corda (violins, violes, violoncels i contrabaixos), dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, dues trompes, dues trompetes, dos timbals i, ocasionalment, un flautí. A l’època romàntica el nombre d’instruments cresqué ràpidament amb la inclusió del corn anglès (~1830), abans només emprat eventualment, la tuba, el contrafagot, l’arpa, etc, i ocasionalment, segons les necessitats de l’obra, mandolines, la celesta (introduïda per Čajkovskij) i un nombre variable d’instruments de percussió. Alhora, augmentava el nombre dels instruments habituals en totes les seccions. Hom arribà a formacions gegantines amb les grans obres simfòniques de R.Strauss i G.Mahler, tendència que el s. XX ha desaparegut, bé que la freqüència del repertori simfònic del s. XIX obligà a mantenir aquests conjunts. Les orquestres d’òpera, que s’anaren fent més nodrides al llarg del s. XIX, augmentaren també notablement amb les obres de Wagner i R.Strauss. La música contemporània, en canvi, tendeix a emprar conjunts de cambra, sovint amb instruments diferents dels tradicionals, o amb inclusió de cintes magnetofòniques o instruments electrònics.
f
Música
Instruments que conformen l'orquestra
© Fototeca.cat