El seu nom deriva del Parnasse contemporain, recueil de vers nouveaux, publicats en diverses ocasions (del 1866 al 1876). Abans, però, l’escola ja s’havia constituït a l’entorn de la Revue fantaisiste (1861) i s’havia destacat clarament pel seu allunyament de les fórmules romàntiques de Musset i Lamartine, amb el refús del sentimentalisme i la declaració del seu ideal d’impassibilitat, absort només per l’assoliment de la bellesa absoluta i pura. En les obres de Th. Gautier (prefaci a Mademoiselle de Maupin, 1835) i de Th. de Banville (les líriques de l'art pour l’art, compostes d’acord amb la seva teoria exposada en el Petit traité de poésie française, 1872), hom troba ja els primers exemples de la formulació programàtica de l’escola. A partir d’aquests, la lliçó estètica (l’extraordinària preocupació per la forma del vers), arrelà en els poetes joves, els quals tingueren com a representant més destacat Leconte de Lisle. Aquest, amb el seu pessimisme, contribuí encara més a donar més relleu a les formes de bellesa rígides i lluminoses, oposades a tenebres del destí. L’escola —que finí, pràcticament, amb el llibre Les Trophées de J. M. d’Hérédia i que no fou del tot estranya ni a V. Hugo ni a A. de Vigny— tingué com a elements més conspicus, al costat de Leconte de Lisle, L. Ménard, L. Bouilhet, L. Dierx, Catulle Mendès, L. Xavier de Ricard, etc. També s’hi relacionaren Baudelaire i, en menor grau, Verlaine i Mallarmé, els dos mestres del simbolisme, la novetat que s’oposava al Parnasse. Sully Prudhomme, F. Copée i Flaubert participaren, més o menys, en aquest moviment, que resta com una de les experiències definitives de la poesia a França.
El parnassianisme als Països Catalans
Als Països Catalans, el corrent parnassià es barrejà sovint amb el simbolista i fou un dels elements del Modernisme. Els temes clàssics, el formalisme més o menys marmori, el sonetisme, etc., són elements parnassians que es troben en poetes com Jeroni Zanné i Gabriel Alomar i, més difusos, en Morera i Galícia i Sitjà i Pineda. Tanmateix, l’estil parnassià sembla manifestar-se en escriptors, com Costa i Llobera, que, emperò, s’abeuren en altres fonts (Carducci). Els parnassians foren traduïts en algunes revistes modernistes i en Transplantades (1910), d’Emili Guanyavents.