Hom ha discutit a bastament l’origen de la classe patrícia. Alguns creuen que es tractava d’unes organitzacions de tipus polític anteriors al desenvolupament de la ciutat, la qual sorgí precisament a conseqüència de llur unió. D’on el fet d’adquirir el dret de ciutadans legítims de la civitas originària. Altres, però, sostenen que la classe dels patricis es formà a causa de la solidaritat d’interessos de diverses famílies que esdevingueren riques i poderoses.
El fet és que, al llarg de la història de l’urbs, els patricis constituïren una casta social tancada, adversa a qualsevol tipus d’innovació que pogués amenaçar els seus privilegis adquirits. Posseïren durant llarg temps el dret exclusiu de l’exercici de les magistratures i dels càrrecs sacerdotals i àdhuc, fins a la promulgació de la llei Canuleia, tingueren prohibit de contreure matrimoni amb membres d’una altra classe social. Per tot això, estigueren sempre en conflicte amb la plebs fins a l’adveniment de la república (quan la plebs aconseguí l’accés al senat) i, més tard, sota el regnat dels emperadors, els quals adquiriren la potestat de poder elevar els plebeus al rang de patricis. Amb tot, aquests encara mantingueren a perpetuïtat diversos càrrecs (com el de rex sacrorum, els principals dels flamines dels salii, els interreges, el de princeps senatus, etc.).
Els darrers anys de l’Imperi, el títol de patrici —exigit sobretot pels generals bàrbars— designà l’autoritat suprema en qualsevol ram de l’administració. Abans, però, sota el regnat de Constantí I el títol ja havia esdevingut honorífic i estava situat immediatament després del d’emperador i del de cònsol. També fou especialment conservat a l’imperi carolingi i entre la noblesa romana del segle X. En les repúbliques italianes medievals fou el títol ostentat pels nobles hereditaris.