En el llenguatge cristià, el mot (en grec metánoia, que en el Nou Testament significa la conversió o canvi radical del cor) s’aplica a tot el conjunt d’actes interiors i exteriors a través dels quals una persona abandona l’estat de pecat, en tant que aquest comporta la destrucció de l’amor a Déu i als germans. Al començament significà, sobretot, el baptisme, bé que aviat indicà un sagrament especial, destinat a significar i produir el perdó del pecat per part de Déu i la reconciliació del pecador penedit amb l’Església. La manera concreta de celebrar-lo ha variat moltíssim al llarg dels segles. Fins al s IV hom practicà la penitència pública, que dóna molta importància a l’aspecte eclesial del sagrament, i a la qual se sotmetien els qui, després del baptisme, havien comès els gravíssims pecats d’homicidi, adulteri i idolatria o apostasia. Fins al s IX, hi ha una progressiva desaparició de la penitència pública, considerada massa rigorosa, i apareix la penitència privada o confessió, amb una tarifació de les penes corresponents a cada tipus de pecat (penitencial). L’Orient cristià ha conservat més les celebracions penitencials vinculades a diversos actes litúrgics. El concili de Trento (1545-63) fixà per a l’Església occidental la pràctica, vigent fins avui, de la confessió individual i la manifestació detallada de tots els pecats greus. Finalment, fruit de la reforma del concili II del Vaticà, el nou ritual (1973) en torna a subratllar els aspectes comunitaris, amb la reinstauració de les celebracions col·lectives i amb una insistència en el sentit eclesial que té també la confessió privada.
f
Cristianisme