i piràmide | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

piràmide

substantiu femeníf
Arqueologia
Les piràmides de Gizeh
Amre (CC BY-NC-ND 2.0)
arqueologia arqueol
Monument de forma piramidal utilitzat antigament a Egipte com a sepulcre i pels maies i asteques com a temple.

A l’antic Egipte eren tombes d’un faraó o d’una reina (el seu nom és grec, πψραμίέ; en egipci, rebia el de mr). El seu ús s’estengué posteriorment al Sudan. En realitat, la piràmide egípcia era el centre d’un vast complex arquitectònic compost dels elements següents: un temple de la vall o d’acolliment; una rampa o calçada, coberta i decorada, que anava des d’aquest temple al funerari (on tenien lloc les cerimònies religioses en benefici del rei o de la reina traspassats, a càrrec d’un nombrós clergat); la piràmide en si (monument anepigràfic en la majoria dels casos, la seva atribució a un sobirà determinat ha estat possible, en ocasions, gràcies als nombrosos grafits que hi deixaren generacions successives de visitants) i, a l’últim, una sèrie de magatzems i edificis. Era, doncs, de fet, una petita vila, al capdavant de la qual hi havia un alcalde. En ocasions, les piràmides eren protegides o beneficiades, com altres establiments funeraris, per decret reial (així, per exemple, el de Pepi I a favor de les dues piràmides de Snefru a Dahšur). Malgrat aquesta protecció oficial, foren saquejades ja en l’antiguitat faraònica, com ho demostren les fonts i l’arqueologia.

En absència de texts adients, l’estudi de les 80 piràmides catalogades (moltes, però, en mal estat) permet de deduir les operacions que implicava llur construcció: elecció de l’emplaçament (pròxim a la seu reial, a la riba occidental del Nil i amb un sòl de roca resistent); anivellament del terra; orientació del futur edifici cap als quatre punts cardinals; construcció de la rampa o calçada, per a la qual eren transportats els materials necessaris per a bastir la piràmide; extracció de la pedra calcària emprada en el seu revestiment i del granit d’Aswān, utilitzat en les columnes, els arquitraus, etc.; transport d’aquests materials, ja treballats o encara verges, al jaciment (el trasllat de les columnes del temple funerari d’Unas apareix gràficament descrit en els relleus de la seva rampa); aixecament dels blocs (en alguns casos de 200 tones) a l’alçada adient; construcció del nucli interior (hom creu que s’utilitzaven rampes de maó i terra); revestiment del nucli amb pedra calcària; recobriment de les cares de la piràmide per tal de deixar-les llises i, a l’últim, construcció al seu interior de passadissos (com la Gran Galeria de la de Kheops) i cambres (la més important, la funerària, on hi hauria el sarcòfag). Llur construcció implicava un gran esforç col·lectiu i en el cas de les més grans, com el grup de Gizeh, és possible que pobles sencers fossin reclutats durant un cert període de temps per a dur a terme l’empresa.

La piràmide esglaonada de Djoser I
Hugh Fiske (CC BY-NC-ND 2.0)
Durant el llarg període que estigué en ús (la més antiga data del regnat de Djoser I, ~2667-2648 aC, i les més recents del d’Amosis, 1570-1546 aC), la piràmide experimentà una sèrie de canvis tant pel que fa a les dimensions —la de Kheops, o Gran Piràmide, fa 146,59 m d’alçària i ocupa una superfície de 53.000 m2, en la qual cabrien les catedrals de Florència, Milà, Sant Pere de Roma, Saint Paul de Londres i l’abadia de Westminster, mentre que la d’Ibi, per exemple, de la dinastia VIII, té només 441 m2 —com als seus mètodes de construcció. N’hi ha, doncs, de diferents tipus: piràmides del Regne Antic (~2686-2181 aC), l’autèntica edat de les piràmides. N’hi pertanyen algunes de la dinastia III (com l’esglaonada de Djoser I a Sakkara), les de transició, en estrats, com les de Khaba, la de Huni, acabada per Snefrú, a Meidum i la romboidal d’aquest darrer faraó a Dahšur), el grup de Gizeh (dinastia IV), o sia les de Kheops, Kefren i Micerí, que es caracteritzen per l’ús de blocs megalítics, i, a l’últim, les de la dinastia V, radicades a Abūsīr i, en menor grau, a Sakkara i les de la VI, gairebé totes a aquest darrer jaciment. Les piràmides de les dues últimes dinasties tenen com a particularitats principals la utilització de columnes de granit en forma de planta, l’augment de la decoració en relleu i una disminució substancial de les seves dimensions. Entre les piràmides del Regne Mitjà (2040-1786 aC), amb una distribució geogràfica més àmplia, però de proporcions encara menors i de qualitat inferior (la majoria són de maó en lloc de pedra), hi ha les de Mentuhotep II, de la dinastia XI, a Dayr al-Baḥrī i les dels faraons de la XII les d’Ammenemes I i Sesostris I (Lisht), Ammenemes II (Dahšur), Sesostris II (Ilahun), Sesostris III i Ammenemes III (Dahšur), la segona d’Ammenemes III (Hawara) i Ammenemes IV i Sobekneferu (Mazghuna). Entre les piràmides del II Període Intermedi i del començament del Regne Nou (1786-1546 aC) destaquen dues de la dinastia XIII, a Sakkara, l’una de Khendjer (~1760 aC) i l’altra anònima, algunes de la XVII, més documentades, però, en les fonts que en el terreny, i dues d’Amosis, a Abidos. També hi ha les piràmides privades, radicades a Dayr al-Madīna, el poblat dels artesans de la necròpoli reial tebana (les seves tombes comprenen una petita piràmide de maons construïda sobre la capella funerària), a Abidos (piràmides igualment de maons) i a Aniba (Núbia).

Pel que fa a les piràmides del Sudan, es caracteritzen per les seves petites dimensions i perquè llur forma externa difereix de la de les egípcies. Les de Napata (800 ?-300 aC) radiquen prop del Ǧabal Barkal en dues necròpolis: Kurru, uns 8 km al sud de Napata, i Nuri, i les de Meroe (300 aC-300 dC) es troben a l’actual Bagarawiya.

Teotihuacan
charmedsara (CC BY-NC-ND 2.0)
A les civilitzacions precolombines d’Amèrica la piràmide fou coneguda com a temple. A la civilització mexicana de Teotihuacán pertanyen les anomenades piràmide del Sol (60 m d’alt) a base de cinc pisos de terrasses, i la de la Lluna. També a Mèxic, les cultures “del golf” i els tolteques bastiren les piràmides d’El Tajín (Veracruz) i de Tula dedicada a Quetzalcóatl. Els maies (maia) n'edificaren també a Tikali a Chichén Itzá.

Col·laboració: 
RaG
Llegir més...