En aquest sentit tingueren molta ressonància, especialment durant l’edat mitjana, les polèmiques entre cristians i jueus i entre cristians i musulmans. Les dures relacions entre cristians i jueus a l’edat mitjana produïren que qualsevol escrit que mencionava l’altra religió, encara que es proposés solament d’afirmar la pròpia, esdevingués polèmic, especialment en tractar el tema de les profecies messiàniques; en són exemples, al segle XIV, el Primer del Crestià, de Francesc Eiximenis, i el comentari a Isaïes de Šělomó Astruc. Entre els cristians la literatura antijueva, anònima o d’autor, rigorosa o pamfletària, fou copiosíssima.
Als Països Catalans, des de la carta encíclica atribuïda a Sever de Menorca fins després de l’expulsió dels jueus, escriviren obres antijueves, entre d’altres, Fèlix d’Urgell, Pere Pasqual (o qui les hi atribuí), Ramon Martí, Arnau de Vilanova, Ramon Llull, Bernat Oliver, Joan Figuerola, Vicent Ferrer, Pere de la Cavalleria, Jaume Pérez, Gaspar Vicenç Faiol i Miquel Tomàs de Taxaquet. La polèmica pròpiament dita havia començat al segle XIII amb la rèplica de Mošé ben Naḥman a la versió “oficial” de la disputa de Barcelona, i amb la carta de Ya'aqob Eliahu de València contra Pau Cristià. El Pugio Fidei de Ramon Martí fou replicat per Šělomó ben Abraham ibn Adret. En contra de la Trinitat, replicant a Alfonso de Valladolid, escriví Mosé ben Yehošu'à Narboní. Després de les conversions en massa de jueus el 1391 i el 1412, la polèmica es féu més viva; Astruc Rimoc (Francesc de Sant Jordi) escriví una circular convidant a seguir el seu exemple de conversió —circular replicada per Šělomó ben Reuben Bonafed—; Ḥasday Cresques redactà en aragonès o en català una refutació dels dogmes cristians; i Profiat Duran una carta satírica i una crítica dels Evangelis i els sagraments. El text preparatori de la disputa de Tortosa escrit per Jeroni de Santa Fe fou refutat per Vidal Benvenist, i encara al segle XV Šim'on ben Ṣemaḥ Duran reblava els arguments en contra de la religió cristiana. I al marge de la polèmica pròpiament dita, els jueus es complaïen a fer circular un vell pamflet en hebreu denigrant els orígens dels cristianisme, i els cristians a propalar llegendes sobre crims rituals (crucifixió de nens i profanació d’hòsties i imatges) comesos per jueus.
Les polèmiques medievals entre el cristianisme i l'islam
La polèmica anticristiana de l’islam es fonamentà sobretot en l’acusació als cristians d’haver deformat la Revelació, de la qual l'Alcorà servaria el contingut definitiu. La primera obra polèmica la constitueix el mateix Alcorà, d’on derivà tota l’argumentació posterior, d’entre la qual destaca la Tuḥfa, d’Anselm Turmeda. La polèmica antimusulmana partí sempre de la premissa incontestable que l’islam no pot ésser ni religió vertadera ni revelada, puix que en aquest cas hauria derogat el cristianisme, de la mateixa manera que aquest féu amb el judaisme. Inicialment, es fonamentà en el corpus d’obres islàmiques recollit a Cluny i en la traducció de l'Alcorà de Robert de Ketton. A la segona meitat del segle XIII respongué al moviment proselitista encapçalat per dominics i franciscans, entre els quals destaquen, respectivament, Ramon Martí (Pugio Fidei adversus mauros et judeos) i Ramon Llull (Disputatio Raymundi christiani et Hamar saraceni). De la mateixa època cal esmentar l’obra atribuïda a sant Pere Pasqual (Sobre la secta Mahometana i Contra los fatalistas mahometanos). Els segles XIV i XV significaren una regressió de la polèmica pròpiament dita a favor, però, d’un increment de traduccions de l'Alcorà, catalanes, sobretot. Amb el nou impuls renaixentista aparegué la figura de l’exalfaquí de Xàtiva Joan Andreu en estreta col·laboració amb Martín García Puyazuelo, essent ja la tasca d’ambdós dirigida especialment a la catequesi dels moriscs.