El portuguès, en les seves diverses modalitats, és parlat per uns 230 milions de persones (2008). És, doncs, després del castellà, la llengua romànica més estesa. L’àrea lingüística portuguesa comprèn, a part el portuguès metropolità, i tenint en compte les variants dialectals, les antigues colònies africanes (Angola, Moçambic, Guinea-Bissau) i de l’Índia (Goa, Daman, Diu); el territori de Macau a la Xina; els arxipèlags atlàntics de Madeira, Açores i Cap Verd; l’illa de Timor, a Oceania; el Brasil i Galícia. Durant segles fou la llengua franca a Etiòpia, l’Índia i la Insulíndia, i es parlen encara dialectes malaioportuguesos a Java, i variants portugueses a Sri Lanka.
El gallec i el portuguès formaren una unitat fins al segle XV. A partir d’aleshores s’accentuaren diferències que no són suficients, malgrat tot, per a considerar-les llengües substancialment diferents. El portuguès del Brasil presenta també característiques diferencials bastant acusades. Els primers mots portuguesos apareixen en documents llatins del segle IX. A partir de la independència (1139), la parla dels portuguesos del nord (gallec) anà rebent la influència, cada vegada més acusada, de les parles mossàrabs de Coïmbra i Lisboa. Els documents portuguesos més antics (1193 i 1231) procedeixen del monestir de Vairão, entre el Douro i el Minho.
En el portuguès es noten característiques conservadores, com la no diftongació de la e i o llatines en síl·laba tònica, com en català (llatí petra > cast piedra; port pedra; llatí novu > cast nuevo; port novo), i la conservació de diftongs llatins com au (> ou), ai (> ei) (aurum > ouro; altarium > outeiro). António J. Saraiva assenyala que, al costat d’aquests trets conservadors, el portuguès en presenta d’altres d’innovadors, com el pas de pl i fl llatins a ch (pluviam > chuva; flamma > chama), la nasalització de les vocals i, sobretot, la caiguda de la l i de la n intervocàliques, de la qual resulta l’article definit (o, a) en trobar-se l’article primitiu lo, la sovint precedit de vocal (vi [l] o homem). Característica és també la nasalització de les vocals davant m o n (lanam > lãa > lã; canes > cães). A partir del segle XV s’unifiquen les terminacions nasals, que convergeixen en el diftong ão, que és el fenomen més típic del portuguès modern: manum > mão (disíl·lab) mão (monosíl·lab); panem > pãe > pan > pão; leonem > leõe > leon > leão; multitudinem > multidõie > multidon > multidão; sunt > son > são (Saraiva). El caràcter conservador del portuguès es manifesta també en el verb, més pròxim al llatí que la majoria dels verbs romànics, amb una característica preferència pels temps simples i la conservació del sentit perfecte del perfet d’indicatiu llatí, alhora que manté el plusquamperfet d’indicatiu llatí (llat amaveram > amara; cat “havia estimat”; llat partiverant > partiram; cat “havien partit”). El mateix caràcter conservador es manifesta en la conjugació pronominal i reflexiva del futur d’indicatiu i condicional, en intercalar el pronom (pronom infixat) entre l’infinitiu i la forma auxiliar: queixar-me-ia (cat “em queixaria”); levá-lo-íamos (cat “el portaríem”); lê-la-íamos (cat “la llegiríem”); lavar-se-á (cat “es rentarà”). Una particularitat molt típica del portuguès —i del gallec— és l’infinitiu personal, és a dir, una forma verbal infinitiva que admet subjecte i es conjuga. La nasalització de les vocals davant m o n i els diftongs en ão, tan característics del portuguès, apareixen entre els segles XIII i XIV, així com els que resulten de la caiguda de les oclusives sonores intervocàliques (dade > dai), i no es presenten en gallec.
En la distinció entre gallec i portuguès influeix sens dubte el mossàrab de Coïmbra i Lisboa —grans ciutats mossàrabs—, i aquesta influència és probable també en la intensificació de l’accent tònic, que suposa la pèrdua de l’accent secundari sobre la síl·laba pretònica, originant el marcat consonantisme del portuguès, característica d’origen mossàrab segons Saraiva, que fa que professor sigui pronunciat ‘prufsor’. Aquesta evolució no arribà al Brasil, per la qual cosa hom suposa que no s’havia generalitzat encara al segle XVII. Això fa que la variant brasilera presenti vocals més obertes que el portuguès europeu.
Hom ha intentat contrarestar la divergència gradual que ha comportat l’expansió del portuguès al món mitjançant la unificació i reforma de l’ortografia (aquesta darrera sobretot dirigida a reflectir el pes del Brasil, amb prop del 80% dels lusòfons): el 1990 l’Acadèmia de les Ciències de Lisboa, l’Academia Brasilera de les Lletres i delegacions d’Angola, Cap Verd, Guinea-Bissau, Moçambic i São Tome i Príncipe signaren l’Acord Ortogràfic de la Llengua Portuguesa, la qual, no obstant això, no entrà oficialment en vigor gairebé fins dues dècades més tard: al Brasil el gener del 2009 i a Portugal el gener del 2010.