i pragmatisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

pragmatisme

substantiu masculím
Filosofia
filosofia filos
Corrent de pensament molt estès en el món contemporani i especialment desenvolupat com a doctrina filosòfica als països anglosaxons, sobretot als EUA, que hom pot caracteritzar per un clar antiintel·lectualisme i per la primacia que hom dóna a les conseqüències pràctiques en el coneixement i la comprensió de les coses.

Com a doctrina fou iniciat per Ch. S. Peirce, membre, juntament amb W. James, del Metaphysical Club de Boston (1872-74). La col·laboració d’ambdós i de F. C. S. Schiller en la revista Leonardo (1903-07) féu cristal·litzar l’anomenat pragmatisme italià (M. Calderoni, el jove G. Papini i G. Vailatti). Bé que Peirce intentà de distingir la seva doctrina (pragmatisme lògic) de les modalitats que aquesta adoptà en James (pragmatisme ètic i religiós) i Schiller (pragmatisme anomenat humanista, amb importants dosis d’irracionalitat i voluntarisme), tanmateix les dues darreres variants no foren sinó aplicació de la primera. La diversitat de sentits que el pragmatisme ha tingut en els nombrosos pensadors que l’han seguit —entre els quals cal destacar també J. Dewey, S. H. Mead i C. I. Lewis— és palesa, per exemple, en el fet que A. D. Lovejoy arribés a diferenciar, el 1908, tretze tipus diferents d’aquesta doctrina (alguns d’ells corresponen a filosofies que hom sol conèixer amb noms diferents del de pragmatisme: biologisme, immanentisme, ficcionalisme, operacionalisme, etc. ).

Col·laboració: 
JMUC
Llegir més...