Les esglésies cristianes del s I eren regides de diferents maneres; les judeocristianes, sobretot, continuaren amb el sistema presbiteral propi d’Israel, on els preveres o ancians (ancià) tenien el govern polític i religiós de les comunitats (sanedrí). Al s II s’imposà la forma monàrquica: el bisbe, per poder atendre les comunitats extraurbanes (parròquia), ordenà col·laboradors, anomenats també preveres, donant origen al presbiteri diocesà. Totalment subordinat a l’episcopat, l’orde dels preveres esdevingué un estament de segon grau. El concili II del Vaticà rehabilità, amb nova visió pastoral, el consell presbiteral diocesà: bisbe i preveres formen una unitat real de ministeri.
m
Cristianisme