El mot no inclou el costum d’alguns pobles primitius de posar a disposició de l’hoste la dona, la filla o la serventa, ni tampoc qualsevol relació sexual esporàdica amb remuneració o sense. Ha existit i existeix en gairebé tots els pobles del món, sia com un fet tolerat o reconegut, sia com un fenomen il·lícit i clandestí. Practicada gairebé sempre per les dones, generalment sota el control d'un altre individu o una organització (sovint d'homes, que en són també molt majoritàriament els clients), tant la societat occidental com moltes altres l’han considerat denigrant, malgrat algunes excepcions en què determinades cortesanes adquireixen un cert estatus per la seva associació a individus de les elits. El resultat de la denigració és el d'estigmatitzar socialment qui exerceix la prostitució (molt majoritàriament les dones) i no pas qui la cerca. En nombrosos pobles, fins i tot és institucionalitzada o, si més no, tolerada (com ha estat el cas tradicionalment de la societat occidental), amb vista a protegir la castedat de les noies abans del matrimoni o com a via emprada pels homes casats per a mantenir relacions sexuals fora d'aquest.
També ha existit una prostitució sagrada a tot l’Orient antic, bé que sol ser-hi absent l'element monetari o de lucre. A Babilònia, i en general a tot l’Orient Mitjà, era exercida als temples d'Astarte i de Marduk, com a ritus de fecunditat, ritus als quals fan referència les condemnes bíbliques del Pentateuc i dels profetes. També a Grècia abundaren els prostíbuls, relacionats amb el culte a Afrodita. A l’Índia, encara actualment existeix l’organització de les baiaderes, que viuen als temples. Fora ja del camp sagrat, a Grècia existí la institució refinada de les heteres. També a Roma, al costat de la meretriu de classe baixa, després de la segona guerra púnica, aparegué la figura de la cortesana, anàloga a l’hetera grega. Durant l’edat mitjana, tan aviat era tolerada, fins al punt que a moltes ciutats d’Europa (segles XII-XIV) els prostíbuls eren propietat comunal, com severament castigada, sobretot a conseqüència de la gran difusió de malalties venèries. A la França del segle de la llum renasqué l’antic costum de les cortesanes, que rebien polítics i homes de lletres en salons reservats. Marion Delarme i Ninon de l’Enclos tingueren tanta fama com llurs antecessores gregues i romanes.
Des del principi del segle XX, al món Occidental la tendència legislativa ha estat generalment la de limitar la pràctica de la prostitució més que no pas a abolir-la, atesos els efectes considerats contraproduents de decrets de prohibició i persecucions, llevat dels casos en què va associada clarament a l’explotació, l’extorsió i el tràfic de persones (proxenetisme). Amb aquesta finalitat el 1910 fou signat a París un conveni internacional per a reprimir i castigar la tracta de blanques. En general, les legislacions estableixen regulacions amb vista al control, a la higiene, a la rehabilitació, etc., de les prostitutes. A l'Estat espanyol, després de les mesures aprovades el 1944 contra els inductors, protectors, encobridors, cooperadors i beneficiaris de la prostitució i el decret del 1956 que prohibia les cases de prostitució, però no l’exercici del tràfic il·lícit, actualment, la prostitució anomenada lliure (és a dir, l’exercida com a conseqüència de la decisió d’un adult per a beneficiar-se’n d’una manera individual i exclusiva) no està inclosa en el codi penal, com sí que ho estan, en canvi, la prostitució forçosa d’adults, la prostitució de menors i el lucre a través de la prostitució d’una altra persona encara que sigui amb el seu consentiment. D’altra banda, els ajuntaments poden regular la pràctica de la prostitució en el seu espai públic.
Les controvèrsies actuals al voltant de la prostitució enfronten sobretot els qui la consideren una activitat degradant i especialment associada a l’explotació de la dona, amb els defensors de les llibertats individuals, que l'admeten si és conseqüència d'una decisió responsable i desproveïda de coaccions. En la pràctica, moltes de les persones que arriben a la prostitució ho fan empeses per motius aliens a la seva voluntat: des de les persones raptades per organitzacions criminals que són obligades a prostituir-se fins a les que, per situacions de pobresa, cerquen el recurs més directe per a sortir-ne o pal·liar-la. D’altra banda, el factor coactiu no sempre es pot establir clarament, per tal com moltes vegades apareix encobert per establiments o negocis en principi legals o bé es negat per les mateixes persones que exerceixen la prostitució. El 1999 Suècia fou el primer país que aprovà una llei que penalitzava els clients i no les prostitutes. Els efectes de la mesura, adoptada poc després amb variants per altres països nòrdics, són encara discutits. El 2016, enmig d’una gran controvèrsia, el govern francès aprovà una llei en el mateix sentit, amb l’argument de frenar el tràfic de persones i les organitzacions que les controlaven.