Els adjectius qualificatius poden ésser qualificatius pròpiament dits (que expressen una qualitat) i de relació o relacionals, els quals són derivats de substantius i expressen una relació entre el nom qualificat i el nom d’on deriva l’adjectiu, relació que és precisada per l’ús: situació universitària, problema lingüístic, crisi econòmica. Aquests darrers adjectius poden donar lloc a usos sinònims o complementaris dels del complement del nom introduït per la preposició de: crisi econòmica o crisi de l’economia.
L’adjectiu qualificatiu pot ésser: epítet, quan modifica el substantiu directament, sense cap lligam verbal (vestit llarg, llunyanes terres); i atribut, quan la modificació comporta la presència d’un verb (el director és comprensiu, el problema sembla fàcil). D’altres gramàtics anomenen atribut l’epítet i predicatiu l’atribut.
L’adjectiu qualificatiu pot ésser afectat pels morfemes de gènere i nombre com el substantiu (plural), pot presentar diferents graus de significació grau de significació de l’adjectiu i pot ésser també substantivat (els negres, els baixos d’una casa, el blanc de l’ull) o usat adverbialment (parla fort, camina ràpid).
La posició de l’adjectiu qualificatiu respecte al substantiu no és indiferent. Posposat al substantiu, té un valor netament especificatiu (home pobre, dia trist); si hi és anteposat, té un caràcter més aviat explicatiu, subjectivament o afectivament, d’alguna de les notes ja integrants del substantiu (pobre home, trist paper): és a aquesta última modalitat que alguns gramàtics reserven el terme d’epítet. Amb tot, generalment, el català prefereix la posposició de l’adjectiu qualificatiu al substantiu.