Herència del cant litúrgic del judaisme sinagogal, passà a la litúrgia cristiana, sobretot en la lectura cantada de les lectures bíbliques, de les oracions i de la salmòdia. Al s XVI passà a l’òpera, a l’oratori, a les cantates i a altres obres vocals, en què fou gradualment fixat com a part narrativa o d’acció dins l’obra, per contrast amb l'ària. Podia ésser acompanyat només per un clavecí, violoncel, etc (recitatiu secco), o bé per una part de l’orquestra o tota (recitatiu acompanyat). Aquest, preconitzat per Gluck, acabà abolint l’altre, al s XIX. En algunes ocasions, hom ha adaptat la tècnica del recitatiu per a composicions exclusivament instrumentals. Així, en algunes sonates de Beethoven.
m
Música