Hom parteix de la consideració d’un conjunt de regions dins un determinat àmbit estatal. Cada regió és tractada com una unitat espacial oberta i homogènia i és definida pel nivell de renda, pels sectors exportadors, per l’estructura sectorial o per una determinada disponibilitat de factors productius. Hom ha aplicat a l’anàlisi regional models keynesians d’impacte a curt termini en els primers casos (partint del supòsit de l’existència d’una especialització regional i de diferències en els preus dels productes, la qual cosa dóna peu a un comerç interregional que equilibra de nou preus i quantitats), així com models neoclàssics de creixement en l’últim cas (en el supòsit que les diferències en preus i disponibilitats de factors productius comporten uns fluxos d’aquests factors que tendeixen a equilibrar els desequilibris inicials). Aquestes vies d’anàlisi han constituït el gruix de l’economia regional, fins a mitjan decenni dels seixanta. Posteriorment hom ha replantejat la disjuntiva d’estudiar l’economia estatal com si estigués localitzada en un sol punt, o bé un sistema d’economies regionals com un conjunt de punts diferenciats. Una major aproximació a la realitat comporta tenir en compte el factor espai —en la mesura que tot ocupa espai, que els factors productius estan distribuïts en l’espai de forma desigual i que no hi ha mobilitat perfecta en l'espai —. Així, doncs, l’economia regional passa a integrar-se en una disciplina més general, economia espacial, que incorpora l’espai com a variable explícita en els seus models i en la seva teoria. El seu contingut fóra definit per tots aquells aspectes segons els quals l’espai genera problemes econòmics: l’espai com a distància (que comporta tota la problemàtica microeconòmica englobada en la teoria de la localització), l’espai com a superfície (en el qual s’integra de fet l’economia regional), i l’espai com a polarització (que suposa l’anàlisi dels problemes urbans, els fenòmens d’aglomeració i concentració així com les indivisibilitats).
f
Economia