música religiosa

f

Música

música religiosa Foli del Sacramentari de Santa Maria de Vilabertran (s XII)

© Fototeca.cat

Nom donat al cant litúrgic vinculat als diferents cultes, a la música sagrada a una veu, a diferents veus i a la instrumental que empra o no els texts litúrgics, com també a les composicions d’inspiració religiosa destinades als concerts.

Les principals formes de la música religiosa occidental, vinculada al cristianisme, han estat en el camp monòdic les diferents formes del cant litúrgic (el cant gregorià, el cant ambrosià, la música visigòtica, etc.), el drama litúrgic, les cançons religioses dels trobadors i trouvères, el lauda italià i el conductus; en el camp polifònic sobresurten l'organum, el motet, l'anthem, el madrigal religiós, el coral, els ricercari destinats a l’orgue, la toccata, el preludi d’orgue i el coral instrumental. Altres formes són el responsori, els salms polifònics i la missa, amb les parts variables i invariables, que pot ésser escrita a una sola veu o a diverses, i la missa amb cors i solistes, orgue i instruments. Segueixen les partite, les variacions i les sonates i concerts dits da chiesa. Als segles XVII-XVIII apareixen l'oratori, les sinfoniae sacrae, la cantata, les passions i el rèquiem. Moltes d’aquestes formes encara són emprades actualment a Occident. El cant gregorià i la música anàloga del primitiu drama litúrgic decaigueren aviat amb l’aparició de les riques escoles polifòniques francesa i italiana i, més tard, la francoflamenca, les quals trobaren la seva expressió decisiva en l’obra de Palestrina a Itàlia, amb T.L. de Victoria a la península Ibèrica, W. Byrd i Th. Tallis a Anglaterra, etc. Altres figures cabdals foren, en el camp protestant, J.S. Bach i Händel i, en el catòlic, Carissimi. Al segle XVIII, en què s’aproparen els estils religiós i profà, Haydn, Mozart, Pergolesi i molts autors de l’escola napolitana compongueren música de tema religiós, així com la majoria d’autors dels segles XIX i XX. Reformada per Pius IX (1903), al costat del retorn al gregorià, hom conreà un nou estil més auster de música religiosa, camí que seguí, entre altres, L. Perosi. A l’Orient ortodox, la primitiva música bizantina també adoptà formes polifòniques més o menys reeixides, però mentre en el món grec prenia la forma d’un simple revestiment de la melodia primitiva, sovint d’un gust decadent, a Rússia atenyé una expressió i una riquesa polifòniques extraordinàries (música russa).