A partir de l’aportació ideològica de Locke, Montesquieu i Rousseau (sobirania), aparegué molt relacionat inicialment amb el liberalisme. Tingué les seves primeres realitzacions pràctiques en els Estats de la Unió Nord-americana i en la Primera República Francesa, i, seguint l’exemple nord-americà, s’estengué durant el segle XIX als nous estats llatinoamericans. A França, després de la Revolució Francesa, els republicans començaren a organitzar-se a partir de la Revolució del 1830 i aconseguiren la instauració de la Segona República (1848). Durant el Segon Imperi foren reprimits, però feren avenços importants fins a obtenir el triomf definitiu amb la instauració de la Tercera República (1870). A Itàlia, el republicanisme fou iniciat per Mazzini, que fundà la Jove Itàlia (1831-48) i impulsà un moviment revolucionari a escala europea, la Jove Europa. Després de la dictadura feixista, hom proclamà la república (1946), en la qual el partit republicà defensà unes posicions moderades, sense abandonar, però, la ideologia liberal. A l’Estat espanyol, el republicanisme tingué una primera manifestació, fruit de la influència de la Revolució Francesa, en la conspiració de Sant Blai (Madrid, 1795), impulsada pel mallorquí Joan Marià Picornell. Molt relacionat amb les societats secretes, el republicanisme, bé que d’una manera clandestina, fou present en la lluita antiabsolutista dels liberals i, a partir del 1837, dels progressistes.
De signe republicà fou, per exemple, la publicació d'El Centinela de Aragón (1837), de Víctor Pruneda. A partir del 1849 es manifestà en el Partit Democràtic. La primera formulació doctrinal acurada fou la de Pi i Margall, artífex principal del Partit Republicà Democràtic Federal (1868). Aprofitant el buit de poder ocasionat per l’abdicació d’Amadeu I, els republicans aconseguiren de proclamar la Primera República Espanyola (1873-74), de la qual foren presidents llurs dirigents principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Deixat de banda pel sistema de la Restauració canovista, el republicanisme perdé eficàcia a causa de les múltiples divisions entre els federals i Pi i Margall, els possibilistes de Castelar, els progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux, els reformistes de Melquíades Álvarez, etc. Es produïren, però, alguns intents de coordinació (Unió Republicana del 1893, 1900 i sobretot del 1903), impulsats per la figura prestigiosa de Salmerón, i aliances amb els liberals (Bloc d’esquerres del 1908) i amb els socialistes (Conjunció republicanosocialista, 1909-19). Però fou durant la dictadura de Primo de Rivera que es produí l’extensió del sentiment republicà per sobre dels partits, i els republicans consolidaren llur prestigi moral i polític, que permeté, amb la caiguda de la dictadura i la crisi de la monarquia, la proclamació de la Segona República Espanyola (1931). Durant la dictadura del general Franco, l’ideal republicà fou reprimit amb energia, però la institució republicana es mantingué a l’exili. Mort el dictador, la majoria dels partits d’esquerra, si bé mantenen teòricament llur republicanisme, han ajornat de fet l’exigència de la instauració de la forma de govern republicana.
El republicanisme als Països Catalans
Als Països Catalans, els primers antecedents es produïren a Barcelona, amb la conspiració republicana de G. Bessières (1821) i el motí dels milicians del regidor J. Costa (1822), i a València (1822). L’any 1832 fou publicat a França l’opuscle Bases d’une constitution politique, obra del federalista Ramon Xaudaró i Fàbregues. Visques a la república foren cridats en diversos aldarulls, com en els de Barcelona l’any 1837. La primera formulació clara de republicanisme, però, es produí el 1840 de la mà d’Abdó Terradas, amb la creació d’una societat patriòtica i la publicació de les Hojas Volantes i El Republicano, i culminà en la proclamació, sense conseqüències, de la república a Figueres (1843). Aquest republicanisme inicial tingué una relació especial amb les idees del socialisme utòpic (com, per exemple, el grup cabetià de Narcís Monturiol) i, d’altra banda, amb els inicis del moviment obrer organitzat (especialment, en 1840-43). Després de l’experiència republicana de 1873-74 i de la proclamació de l’efímer Estat Català del 1873, el federalisme, dirigit per Josep M. Vallès i Ribot, fou majoritari en el republicanisme català, almenys fora de Barcelona. Per la seva banda, el republicanisme possibilista de Castelar assolí una certa influència a Barcelona gràcies al domini d’uns òrgans de premsa importants (especialment La campana de Gràcia i La Publicidad). Els republicans progressistes de Ruiz Zorrilla, sota la direcció de Sol i Ortega, derivaren cap a l’acceptació del fet del caciquisme.
La forta implantació assolida dels republicans radicals de Lerroux a Barcelona determinà una marxa vacil·lant del republicanisme autòcton, que fou incapaç de trobar l’equilibri entre la necessitat de comptar amb el republicanisme hispànic, d’establir un lligam amb el moviment obrer i de defensar la catalanitat (Unió Federal Nacionalista Republicana, Bloc Republicà Autonomista, Partit Republicà Català). L’oposició de la dictadura de Primo de Rivera al fet català i el fracàs del règim monàrquic radicalitzà tant les posicions com el republicanisme, i de fet, grups polítics no específicament republicans, com Estat Català i Acció Catalana, acceptaren la forma republicana de govern. Així, amb la segona república, només mostraren una oposició velada —proclamant l’accidentalitat de les formes de govern— els grups dretans, com la Lliga, i minoritaris, com Acció Popular Catalana i Dreta Regional Valenciana. Només foren explícitament monàrquics Renovación Española i els tradicionalistes. Durant el franquisme, la Generalitat republicana es mantingué a l’exili en les persones de Josep Irla i Josep Tarradellas, i hom equiparà la lluita pel restabliment de la república i la Generalitat amb la lluita per la democràcia. Tanmateix, igual com a la resta de l’Estat espanyol, a la mort del general Franco, l’oposició ajornà una possible definició clarament republicana, i la Generalitat fou instaurada novament, sense fer qüestió de la forma de govern.