La idea de ressorgir, redreçar, llevar-se (un cos ajagut), reanimar, aplicada a un mort o, més literalment, a un cadàver, té sempre un sentit metafòric: si el cadàver és el signe visible de la mort, la resurrecció o el redreçament d’un cadàver ho és del retorn a la vida. És afirmar la vida més enllà de la mort. Idea coneguda ja en altres contexts religiosos (el parsisme, per exemple, o la religió de l’Egipte antic), el concepte pròpiament cristià té el seu origen en els escrits tardans de l’Antic Testament. Des del llibre d’Isaïes fins a la literatura apocalíptica es multipliquen les referències —prou vagues i diverses entre elles perquè facin de molt mal sistematitzar— a un alliberament de determinats individus del domini de la mort en termes de resurrecció. D’ençà del Nou Testament el tema es converteix en el nucli fonamental del missatge cristià: l’anunci de la resurrecció de Jesús, garantia per als creients de la pròpia resurrecció. Es tracta, ara ja, no pas de la reanimació d’un cadàver ni del retorn a la vida temporal, sinó de la superació definitiva de la mort, del traspàs a una vida de plenitud perpètua més enllà de la mort. D’aquí ve la impossibilitat de definir amb nocions precises i de fonamentar críticament d’una manera segura la realitat de la resurrecció de Jesús. Equivaldria a demostrar amb raons peremptòries el contingut de la fe cristiana. Per a la mentalitat grega la idea de resurrecció era no sols desconeguda, sinó pràcticament inacceptable. La concepció de l’home com a dualitat descompensada i separable de cos i d’ànima, la idea d’una immortalitat de l’ànima i la concepció del cos com a signe i ombra de l’esperit semblaven incompatibles amb el missatge evangèlic d’una resurrecció salvadora. De fet, al moment de ser transvasada la fe cristiana a formulacions hel·lèniques sorgí la distinció i la separació entre una salvació concebuda com a visió de Déu, pròpia de l’ànima humana, i la resurrecció, reduïda fet i fet a una vaga i problemàtica resurrecció dels cossos (l’anomenada resurrecció de la carn) a la fi del món. Cal destacar l’esforç de la teologia actual per a recuperar la concepció unitària de l’home i el concepte d’una resurrecció total i plena segons el missatge del Nou Testament. El tema de la resurrecció és dels més freqüents al llarg de la iconografia cristiana. Al costat de les nombroses representacions de la resurrecció final ( judici final) i de les diverses escenes evangèliques de resurreccions de morts (Llàtzer, filla de Jaire, etc), el tema de la resurrecció de Crist és, sens dubte, el més ric i variat. Tema desconegut per la primitiva Església, hom començà de suggerir-lo (s. V-VI) a través de les escenes evangèliques de l’anada de les dones al sepulcre i de les diverses aparicions del ressuscitat. El davallament als inferns esdevingué aviat el símbol clàssic i prengué el nom d'anàstasi (‘resurrecció’). L’Orient bizantí continuà fidel a aquest tema tradicional, mentre que a Occident, a partir del s. XI, hom troba ja la representació del fet en si de la resurrecció: Crist hi apareix eixint del sepulcre o enlairant-se, a mig aire. En l’art gòtic català apareix formant part de retaules, com el major de Santes Creus de Lluís Borrassà (Museu d’Art de Catalunya) o el del Conestable de Jaume Huguet (Barcelona, capella de Santa Àgata), normalment representant Crist triomfant davant la tomba representada longitudinalment. Amb el Renaixement es variaren els esquemes: així en la ©Resurrecció de Roderic d’Osona (Museu de Belles Arts de València) la tomba és excavada a la roca i apareix verticalment a un costat, i en la de Pere Mates (Museu Diocesà de Girona) Crist apareix sobrevolant la tomba, que està en posició gairebé perpendicular a l’espectador.
f
Religió
Cristianisme
Bíblia