Originat durant l’època de desenvolupament de la personalitat, el retard mental és associat a un deteriorament en l’aprenentatge, l’adaptació social i la maduresa. El 1968 fou acordat un ordre internacional dels graus de retard mental a partir de la consideració quantitativa de l’anomenat quocient intel·lectual: quan aquest és de 68 a 83, el retardat mental pot viure amb una certa independència i fer feines simples; quan és de 52 a 67 o de 36 a 51, ha d’ésser sotmès en les seves activitats a una discreta vigilància o àdhuc a una contínua supervisió, respectivament; i quan és de 20 a 35 o inferior a 20, aleshores necessita un control la majoria del temps o àdhuc sempre, respectivament. Una tal classificació equival científicament a les distincions més o menys tradicionals i populars entre infradotats, imbecils i idiotes, o entre retardats mentals inadaptats (educables), deficients mentals (entrenables) i inútils mentals (custodiables). Entre les causes del retard mental es troben la infecció o intoxicació cerebrals, l’accident físic extern, els desordres del metabolisme, de creixement o de nutrició, les malalties greus del cervell, l’anormalitat cromosomàtica, les influències prenatals o la prematuritat, els trastorns psíquics greus i la manca dels estímuls socials normals determinada pel medi ambient.
m
Psicologia