Totes les roques són formades per diverses espècies minerals, cadascuna amb propietats característiques. Així, doncs, en el granit hom troba fonamentalment tres espècies minerals: el quars, l’ortosa i la mica. La majoria de les roques són coherents i poc deformables, però n'hi ha algunes d’incoherents, com ara la sorra, i d’altres de plàstiques, com l’argila. En alguns casos un sol mineral pot originar diferents tipus de roques, com el cas del quars, que forma les sorres, el gres i les quarsites. Tots els petròlegs d’avui estan d’acord a classificar les roques en tres grans grups: roques ígnies, endògenes, eruptives o volcàniques, roques sedimentàries o exògenes i roques metamòrfiques. No obstant això, aquesta classificació no sempre ha estat així. Al final del segle XVIII hi havia dues escoles rivals de geòlegs que pretenien d’explicar l’origen de les roques. D’una banda, l'escola neptunista, dirigida per Abraham Gottlob Werner, professor de l’escola de mines de Freiberg, afirmava que totes les roques s’havien format en una mar universal, que cobrí tota la Terra; com a prova d’aquesta inundació hi havia les restes fòssils de les roques. L’any 1787 Werner publicà un llibre on exposà aquestes teories, el qual tingué molt d’èxit perquè semblava que estava d’acord amb la interpretació de les Escriptures idel diluvi universal. D’altra banda, l'escola plutonista afirmava que les roques havien estat formades per l’activitat volcànica. El seu defensor principal era James Hutton, que basava les seves hipòtesis en observacions de camp. Més endavant, les sortides al camp es feren més i més obligades i anaren perfilant les autèntiques realitats. Un dels alumnes de Werner fou Leopold von Buch, que ajudà a esfondrar l’escola neptunista, perquè en estudiar el vulcanisme es convencé de l’origen volcànic del basalt; això contribuí al triomf dels plutonistes.
Granit, roca ígnia plutònica
© Fototeca.cat
Les roques ígnies són subdividides en roques volcàniques (o extrusives) i en roques plutòniques (o intrusives), totes elles derivades de diferents tipus de magmes. Les roques volcàniques, com el seu nom indica, són producte de fenòmens volcànics, i es formen, per tant, a la superfície terrestre per refredament de laves i també per acumulacions de material fragmental (piroclasts). Les roques plutòniques, en canvi, es formen per refredament més lent de magma per sota de la superfície. Segons el seu origen, les roques ígnies tenen diferent textura i composició química. En general, la textura varia amb la profunditat. Les roques volcàniques generalment són de gra fi, de vegades formades per vidre, a causa que el refredament ràpid de les laves no permet el desenvolupament de cristalls. Les roques plutòniques, en canvi, són de gra més groller, amb els minerals visibles a ull nu, ja que el refredament lent els permet créixer. Hi ha roques dels dos tipus que tenen la mateixa o similar composició química; per exemple, la riolita (textura afanítica, no visible) i el granit (textura granelluda) tenen la mateixa composició. Les roques ígnies originades per consolidació de magma a profunditats intermèdies, en esquerdes o fisures, reben el nom de roques hipoabissals o subvolcàniques (abans filonianes). La composició mineralògica, que es deriva de la composició química, es tradueix en el color. Les roques ígnies es poden classificar segons aquest tret; una roca és fèlsica (o leucocràtica) si hi predominen minerals clars com els feldespats o el quars (contenen silici i alumini); és màfica quan hi predominen minerals foscs, com les olivines i els piroxens (contenen ferro i magnesi). Una altra classificació és la geoquímica, que es basa en el contingut en sílice (percentatge en pes); les roques àcides tenen més del 65% de SiO2, les intermèdies entre el 52% i el 65%, les bàsiques entre el 45% i el 52% i les ultrabàsiques menys del 45%. La classificació més utilitzada és la de Streckeisen (1966), de la International Union of Geosciences, que estableix la correspondència entre roques plutòniques i volcàniques. Les divideix en dos grups fonamentals segons continguin quars (Q) o feldespatoides (F), que són minerals incompatibles en la cristal·lització d’un magma. També estableix la relació entre els feldespats alcalins (A) i les plagiòclasis (P). Cada roca és representada en un dels dos triangles (QAP o bé APF) en què es divideix el diagrama de Streckeisen segons les proporcions relatives dels minerals que la constitueixen.
Marbre, roca metamòrfica
© Fototeca.cat
Les roques metamòrfiques, produïdes per metamorfisme (recristal·lització en l’estat sòlid) d’altres roques, són anomenades segons la roca de la qual provenen: són ortometamòrfiques quan provenen d’una roca ígnia i parametamòrfiques quan provenen d’una roca sedimentària. També reben diferents noms segons la textura, la composició química, la mineralogia, etc. Normalment, per a classificar una roca hom utilitza un sol d’aquests criteris. Segons l’origen, hom troba com a roques parametamòrfiques, per exemple, el marbre (una calcària que sofrí metamorfisme) i la quarsita (prové, així mateix, d’una sorrenca). Com a roca ortometamòrfica, hi ha per exemple, una metabasita, (que anteriorment era un basalt). Al nom de la roca hom hi pot afegir els prefixos orto- i para-, segons el cas. La textura de les roques metamòrfiques depèn de la mida i la forma dels minerals. Així, hom pot parlar de textura porfiroblàstica , granoblàstica, esquistosa, foliació gnèisica, foliació milonítica, etc. Hom també té en compte la fàcies, que rep el nom del mineral característic (el que apareix a la roca en determinades condicions). Cada fàcies no es refereix, però, a un sol tipus de roca, sinó a totes les que s’han format en un mateix context físico-químic (bàsicament pressió i temperatura) i que, per tant, tenen la mateixa composició mineralògica. El metamorfisme més lleuger és el de la fàcies de les zeolites, i n'hi ha de major grau, com la dels esquists verds, la de les eclogites, la de les amfibolites i la de les granulites, entre d’altres; amb un canvi més o menys gradual entre elles.
Conglomerat, roca sedimentària
© Fototeca.cat
Les roques sedimentàries, originades a l’escorça terrestre per processos erosius, de transport i posterior sedimentació, són classificades en dos grans grups, les detrítiques i les no detrítiques. Les roques detrítiques (o terrígenes) reben diferents noms segons la mida de gra dels sediments que les constitueixen; les de gra més gros (còdols o graves) formen els conglomerats, que són anomenats bretxes quan els grans són angulosos. Quan la mida de gra és intermèdia, de mida de sorra, la roca corresponent s’anomena sorrenca o gres i quan el gra és més fi hom parla de limolites (mida de llim) i d’argil·lites (mida d’argila). Les roques no detrítiques són dividides en diferents grups segons la composició, la qual reflecteix les condicions genètiques. Així, hi ha les roques carbonàtiques (que hom classifica segons el percentatge de calcita que contenen), les evaporites, les orgàniques (carbonoses), les fosfatades i el chert.