Presenta dues característiques que en fan un cas únic dins el món antic. Primer, nasqué d’una manera gairebé sobtada, durant els segles II-I aC, fill de la gran transformació de la societat en pocs anys i de la influència de la Grècia hel·lenística, sense seguir un procés intern de madurament. Segon, s’estengué per una àrea immensa, tot el territori de l’Imperi, on establí una gran homogeneïtat artística i disposà d’una clientela molt nombrosa, fet que obligà sovint a les produccions en sèrie, una mica industrialitzades. Resten pocs vestigis d’abans del segle II aC, limitats bàsicament a la ciutat de Roma, al Laci i pocs territoris més. La tradició etrusca i la influència de la Magna Grècia foren els elements capitals d’aquesta primera fase, que començà al segle IV aC. Fou adoptat el tipus de temple grec, amb variants (ordre toscà).
La puixança derivada de les grans conquestes d’ençà de la segona guerra Púnica (vers el 200 aC) permeté que en un període d’un segle i mig, fins a l’època d’August, en posessin les bases del que ja fou típic de l’art romà durant segles. Destaquen les creacions arquitectòniques i urbanístiques.
Teatre romà de Mèrida, inaugurat entre els anys 16 i 15 aC
José Manuel García (CC BY-SA 2.0)
L’urbanisme romà creà un nou tipus de ciutat, estès a totes les províncies, sobretot a les occidentals, on no hi havia gairebé precedents urbans: ciutats amb tendència a la disposició regular, amb un nucli monumental al centre, entorn del fòrum (amb els temples, els edificis civils, cúria, basílica, termes, etc.), i els grans edificis d’espectacles als afores o als extrems de la ciutat (teatre, amfiteatre, circ). Des del segle I aC es generalitzà l’ús del formigó, que permetia de construir ràpidament i sense grans despeses, i que facilitava, amb les cobertes de volta i de cúpula, cobrir grans edificis. Sovint, l’ús del formigó obligava als revestiments decoratius de plaques de marbre o d’estucs. Sovint l’arquitectura romana pren un caràcter molt funcional, art d’enginyers, com es manifesta en els ponts, aqüeductes, etc., a vegades de proporcions extraordinàries (pont d’Alcàntara, aqüeductes de Segòvia, de Nimes, etc.), i també en edificis d’espectacles de masses, sobretot els amfiteatres (Roma, Arle, Nimes, El-Djem, Mèrida, Tarragona, etc.). Moltes vegades l’arquitectura fou posada al servei de la propaganda política; en són un exemple típic els arcs de triomf.
Aqüeducte de les Ferreres, Tarragona
Thomas Gartz (CC BY 2.0)
L’escultura tingué una producció abundantíssima, en marbre i en bronze. La de temàtica religiosa fou molt influïda per la tradició grega tardana i per la gran quantitat de còpies de peces famoses gregues que s’escamparen per tot l’Imperi. Però la gran originalitat de l’escultura romana fou el retrat, de tendència realista, fet amb el desig de copsar els trets físics i anímics dels personatges, i que no es limità a les classes més potents, sinó que es generalitzà fins a les classes mitjanes. El sentiment religiós i el desig d’embellir les cases provocà una gran producció de petites estatuetes de bronze, que generalment representaven divinitats majors o menors.
Detall de la part esquerra del Mosaic del Circ, Girona
Museu d’Història de Girona
La pintura s’ha perdut en bona part; els testimonis més abundosos són a Pompeia, Herculà o Roma: hi pesa molt la tradició hel·lenística. El mosaic, que es convertí en un paral·lel de la pintura, és típic del món romà: generalment decorava els sòls, no les parets. Foren utilitzades diverses tècniques; la més corrent fou la de les petites peces (tessel·les) combinant el blanc i el negre o amb policromia, sovint molt rica i variada, sobretot d’ençà del segle II dC, quan es generalitzà el mosaic de grans superfícies, amb composicions complicades (escenes mitològiques, històriques o de la vida quotidiana).
La ceràmica no tingué la qualitat de la grega i tendí a la industrialització (terra sigillata).
Durant el segle III dC, quan l’art romà ja havia adquirit des de feia gairebé tres segles les característiques bàsiques, que havia mantingut amb lleugeres variants, s’insinuà un nou esperit, que derivà cap a d’altres tendències, l’art del Baix Imperi (segles IV-V), que en bona part prefiguren l’art bizantí i en part el medieval. Ja no es construïren ciutats noves i molt pocs edificis monumentals, l’escultura esdevingué menys realista i perdé la tradició hel·lenística; el pes del cristianisme, que anava creixent, demanava noves formes d’expressió: s’influïren la vella tradició pagana i l’art paleocristià, tot dins una economia en decadència. El mosaic, molt ric durant el segle IV, fou un dels pocs aspectes que es mantingué. Amb l’enfonsament de l’estructura política de l’Imperi a Occident, només l’art bizantí continuà en certs aspectes la tradició romana.