i art romànic | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

art romànic

romànic
substantiu masculím
Art
romànic
Portalada del monestir de Ripoll, una de les principals obres escultòriques de l'art romànic català
© Fototeca.cat
art art
Art desenvolupat a l’Occident europeu després de la sedimentació de les nacionalitats despreses de la descomposició de l’imperi Carolingi durant el llarg procés que configurà les seves característiques amb el revifament de les tradicions culturals arrelades a l’antiga projecció de l’imperi Romà.

Precedit per un extens període de recerca de formes i estructures inspirades a través dels monuments que en restaven i de la persistència de manifestacions locals d’abans de l’any mil, apareix a partir dels influxos derivats del nord d’Itàlia que havien penetrat les maneres constructives dels períodes carolingi i otònida. Influxos als quals s’havien incorporat modalitats orientals assimilades pels mestres llombards, que les difongueren, des del començament del segle XI, amb penetracions a través dels Alps cap a les regions del Rin i amb extensió als diversos sectors de la cultura mediterrània per Occitània i cap a Catalunya endinsant-se en la península Ibèrica. Arquitectura severa i funcional al principi que, en aplicar la volta en la cobertura de les esglésies, tendí als volums de les masses pètries sense altra ornamentació que els ressalts de lesenes i arcuacions cegues a l’exterior dels absis i fins dels murs de les naus dividides per pilastres unides per arcs de mig punt, com es donà a Catalunya fins a la darreria del segle XI. L’evolució de les obres, des de la rusticitat de la pedra trencada a les realitzacions en pedra polida, fou l’avenç que desclogué els grans centres de creació, l’activitat dels quals produí les obres mestres del romànic europeu, des de la fi del segle XI, en el domini absolut dels recursos arquitectònics aplicats a les estructures i amb la incorporació dels elements decoratius procedents dels tallers escultòrics que es desfogaren en ornamentacions de finestres i portals, en capitells dels suports interiors i de les galeries dels claustres, durant tot el segle XII i fins al començament del següent quan es començaren a introduir les formes gòtiques aparegudes a l’Illa de França. El desenrotllament de l’arquitectura llombarda en les modalitats esteses cap a la Toscana i en penetrar fins al sud d’Itàlia, i especialment a Sicília, s’enriquí amb les influències normandes i els detalls derivats de la cultura musulmana; però en enfilar-se pels Alps a les regions germàniques remodelà les formes constructives elaborades en la florida de la cultura imperial. Els millors centres de creació foren: el grup provençal intensament sostingut per les influències de l’art romà subsistent, de les quals partí per a planificar les grans basíliques amb creuer coronat per cimbori i amb les naus laterals resoltes en quart de cercle; el grup de Tolosa, on apareixen els deambulatoris fistonats de capelles radials; el d’Alvèrnia, amb les tribunes enlairades sobre les naus laterals; el de Perigús, amb remarcable tendència a la impostació de les cúpules; el de Normandia, difós també cap a l’Europa central i a Anglaterra; el de Borgonya, característic per les construccions promogudes per Cluny en l’extensió de les penetracions monàstiques que arribaren als regnes de Castella i Lleó. D’aquests centres procediren així mateix els avenços en l’escultura que, partint de les formes decoratives ornamentals, passaren als grans cicles figurats compenetrats amb les estructures, entre els quals hom remarca els tallers rossellonesos i els tolosans. En pintura, les grans decoracions de pintura mural tingueren una programació d’origen oriental reelaborada a Itàlia i difosa amb les construccions llombardes, que després prengué la gran volada d’expansió artística amb la producció de baldaquins i de revestiments de taules d’altar, a imitació de les obres d’orfebreria i d’esmalt, dintre el desvetllament que prengueren les arts menors a través de les miniatures dels escriptors monàstics i episcopals, de la difusió de les arts nobles del metall i dels voris i dels temaris de les riques estofes de procedència oriental i musulmana.

A Catalunya entrà aviat amb modalitats específiques que consistiren en la conjuminació dels mètodes de construcció llombards amb l’aplicació de les voltes de canó en la cobertura de les naus de les esglésies i també de les voltes d’arcs ogivals en els espais menors i en les cúpules sota els cimboris. L’aparell dels murs, bastits amb pedres trencades en funció de l’organisme de l’edifici, creà unes masses pètries compactes i llises que no admeten altres obertures que el portal d’ingrés situat al cantó de migdia i les escasses finestres de doble esqueixada.

art romànic Claustre de Santa Maria de la Seu d’Urgell
© Fototeca.cat
El retorn als absis semicirculars, orientats a llevant, introduí les solucions llombardes dels ressalts de les lesenes entre les arcuacions que corren a l’exterior sota el ràfec de la coberta assenyalat per frisos en dent de serra. Hi apareixen també les finestres cegues i aviat les arcuacions corren per la part alta dels murs laterals i de les façanes. Els constructors llombards que, després del 1020, emprengueren les grans obres dels monestirs de Ripoll i de Cuixà i de la catedral de Vic, amb els seus campanars d’altes torres, disposaren de mestres creadors d’estructures que edificaren els exemplars més significats, com són les basíliques de Sant Vicenç de Cardona (1040), de Sant Serni de Tavèrnoles (1040), de Sant Pere de Casserres (1050). No debades s’escauen dintre el radi d’acció del bisbe Oliba per no veure'l com un dels principals promotors, agullonat pel sentit pràctic aplicat principalment a la campanya renovadora de les esglésies de la seva diòcesi de Vic, estesa immediatament a les altres. Els grans models i llurs solucions inspiraren les obres rurals dels constructors del país en les modestes esglésies d’una nau simple, acoblades a vegades a un transsepte amb tres absis o capçaleres trilobades que tingueren major difusió que els espais basilicals de tres naus a les comarques centrals. L’austeritat severa d’aquesta primera empenta guanyà, a la segona meitat del segle XI, amb una major perfecció de l’aparell dels murs obtingut en petits blocs regulars de pedra. No es crearen nous models de construcció, però, si bé persistiren els anteriors, foren portats a espais més amplis i equilibrats en la conjuminació de les estructures, com el monestir de Sant Llorenç del Munt (1064), Sant Miquel de Fluvià (1066), la catedral d’Elna (1069) i Sant Esteve d’Olius (1079). Cap a la darreria de segle començaren a desaparèixer les lesenes i es mantingueren les arcuacions llombardes posades en sèrie contínua, sostingudes per mènsules i a vegades amb aplicació de mitges columnes que temps abans havien resolt la mobilitat dels interiors dels absis buidats en fornícules.
art romànic Imatge de la marededeu procedentde l’absis de Sant Climent de Taüll
© Fototeca.cat
L’austeritat funcional de l’arquitectura d’aquest període, que admeté decoracions en estuc i composicions pictòriques (art català), s’enriquí des d’aquest moment sense alterar el desenvolupament de la massa uniforme de la construcció. Els pilars quadrats o cruciformes de divisió de les naus basilicals acceptaren mitges columnes destinades al suport dels arcs torals; les cornises corregueren a l’arrencada de les voltes; les naus menors es cobriren amb voltes de quart de cercle. L’aparell es resolgué en blocs escairats de pedra picada que suposen la intervenció de picapedrers destres que s’arriscaren a la cisellada de capitells i àbacs, bases i columnes que passen a emmarcar les obertures dels portals i les finestres. És tot un altre aire que gravita entorn de les construccions que s’aixecaren durant el segle XII, modestes encara en els ambients rurals sobre els models anteriors; més riques de forma i de concepte en les obres de més empenta que també les prosseguiren rere les activitats dels tallers d’escultura del Rosselló i a remolc de les evolucions arquitectòniques del Llenguadoc i de la Provença, aconseguides amb els contactes de les intervencions monàstiques entremeses als cenobis catalans i a través dels lligams que estengueren a l’altra banda dels Pirineus el predomini del Casal de Barcelona. Les influències artístiques convergiren d’arreu amb la intensiva participació d’escultors actius a Occitània i dels decoradors que també en provenien en competència amb els pintors de procedència italiana. L’esponerositat romànica, tan diversa al segle anterior, entrà de ple al cercle comunitari de la cultura de l’època com un reflex que, tot remodelant les estructures arrelades al país, les enriquí amb la sumptuositat que la mentalitat cistercenca intentà de despullar per retornar-les a l’austeritat. Però no evità que les influències llombardes transportessin el model de la catedral d’Urgell (1175) i que les comunitats de canonges augustinians executessin, amb planificacions importades, les obres de Sant Joan de les Abadesses (1150) i de Santa Maria i Sant Pere de Besalú cap al darrer terç del segle; període d’activitats que mantingueren els espais basilicals i que influïren les grans obres iniciades a les catedrals de Tarragona i de Lleida. L’esclat escultòric de la portada de Ripoll obre el període de major sumptuositat que es desfogà en les construccions dels claustres, a Ripoll mateix i a Elna, però sobretot a Sant Pere de Galligants i a la catedral de Girona, a Sant Cugat del Vallès, i més tard a Sant Pau del Camp, a Sant Benet de Bages i a Santa Maria de l’Estany, amb les repercussions que s’allargaran fins entrat el segle XIII.

Col·laboració: 
EdJ
Llegir més...