i art rus | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

art rus

Art
Retrat de Vladimir Tatlin , per Mikhail Larjonov, representant del simbolisme en l' art rus
© Fototeca.cat
art art
Art propi del poble rus.

Tot i que en sentit ampli comprèn l’art de tots els pobles que han integrat Rússia (en aquest sentit, hom hi inclou sovint l’art de les estepes, l’art grecoescita del Bòsfor i de Crimea i, en general, l’art dels eslaus), l’art pròpiament rus no comença fins al s. X, després de l’adopció del cristianisme per la Rússia de Kíev (988); art que, de moment, cal encara considerar com una modalitat de l’art bizantí. En aquest primer període destaquen els centres de Kíev i de Novgorod. Entre els monuments més antics de Kíev, ultra l’església del Delme (989), destruïda pels mongols el 1240, cal fer esment de la catedral de Santa Sofia (1017-37), de cinc naus, cinc absis i tretze cúpules, més ampla que llarga, amb esplèndids mosaics i frescs. A Novgorod apareixen per primera vegada les típiques cúpules en forma de bulb. De les nombroses esglésies cal destacar la de Santa Sofia (1045-52) i la de Sant Nicolau (1113). Un cas a part és el de les esglésies del principat de Suzdal, de rica ornamentació escultòrica ben contrària a l’esperit bizantí: sobresurten la catedral de la Dormició (1158), l’església de Sant Demetri (1193) a Vladimir, i la de la Intercessió de la Mare de Déu sobre el Nerl’ (1165). En pintura, ultra la decoració d’aquestes esglésies, cal esmentar les primitives icones de Vladimir i de Suzdal, sobre fusta, amb traços ferms, lacònics i expressius, i l’art de decoració de manuscrits: evangeliari d’Ostromir (1056), el còdex de Sv'atoslav (1073), etc. Paralitzada la cultura amb les invasions tàtares (s. XIII), amb l’excepció del centre de Novgorod, no és fins a la formació de l’estat rus centrat a Moscou (s.

Església de Sant Basili, a Moscou
© Xevi Varela
XV-XVI) que hom basteix a les principals ciutats (Pskov, Novgorod i, sobretot, Moscou) monuments religiosos i civils importants i sorgeixen diverses escoles iconogràfiques. Ivan III féu venir arquitectes italians, els quals aportaren el nou estil del Renaixement italià, sense oblidar l’art propi de les primeres construccions russobizantines. Destaquen, al Kremlin de Moscou, la catedral de la Dormició (1475), obra d’A.Fioravanti, la de Sant Miquel Arcàngel (1505), d’A.Novi, i el campanar d’Ivan el Gran (1505), de M.Bono. Hom basteix les grans fortaleses militars (kremlins de Nižnij Novgorod, Tula, Smolensk, etc) i els monestirs fortalesa (la Trinitat de Zagorsk, Novodeviči a Moscou, Sant Ciril a Belozersk, etc). Obra d’arquitectes russos, Posnik i Barma, és la cèlebre església de Basili el Benaurat (1555) a la plaça Roja de Moscou. En pintura destaquen els frescs de Teòfanes el Grec a l’església del Salvador d’Iljin (1378), així com les escoles iconogràfiques de Novgorod, Pskov i Moscou (a la qual pertany el pintor d’icones Andrej Rubl’ov). Cal esmentar les icones de Daniel el Negre, Teòfanes el Grec, Dionís i els seus dos fills, Teodosi i Vladimir. El s. XVII es caracteritza, en arquitectura, per una profusió de decoració i d’ornament extern (policromia, rajoles, pedra blanca, arcs cecs, pòrtics, voltes i cúpules), sense, però, una modificació en la concepció formal. En canvi, en pintura, comença un període d’occidentalització. Els mosaics i frescs tradicionals deixen pas a còpies eclèctiques dels gravats de l’Apocalipsi d’A.Dürer o de la Bíblia de Piscator, com apareix en les esglésies de Rostov i de Jaroslavl’. També la iconografia entra en un període de decadència: els pintors d’icones de Novgorod, a compte dels Stroganov (~1600), creen un nou estil miniaturista i preciosista d’icones, no destinades ja al culte, sinó a particulars; sota els Romanov (s. XVII), ja abans de la reforma de Pere el Gran, penetren les influències occidentals. Sorgeixen temes nous (l’Apocalipsi, la Coronació de Maria, etc), gèneres nous, sobretot el retrat ( parsuna ), tècniques noves, sobretot quant a la concepció de la perspectiva, no ja inversa, sinó lineal. El pintor més famós fou Simó Ušakov, eclèctic i sentimental, al qual ja no correspon el títol de pintor d’icones. La creació de l’imperi rus amb Pere el Gran (s. XVIII) comportà la plena introducció de l’urbanisme i de l’arquitectura civil europeus, amb predomini del barroc i del classicisme. Arquitectes italians, com Tresini, Mattarnovi i, sobretot, B.C.Rastrelli i G.Quarenghi, maldaren per crear un nou estil imperial. Ultra la nova concepció de ciutat, que hom troba a Peterburg, cal fer esment especial de la fortalesa Petropavlovskaja (1714), de Tresini, el palau Stroganov (1752) i el d’Hivern (1755), a Peterburg, i el d’Estiu a Carskoje Selo, obres de Rastrelli, L'Ermitage (1783), de Quarenghi, etc. Quant a la pintura, les obres principals són degudes també a estrangers (G.Groot, P.Rotari, L.Laquene, Caravaque, etc), així com en escultura, on destaca l’obra de C.Rastrelli, pare de l’arquitecte, i d’E.M.Falconet, autor del monument a Pere I a Peterburg. L’evolució del classicisme rus, paral·lel al francès, fou impulsada per la fundació (1758) de l’Acadèmia Imperial de Belles Arts, a Peterburg, amb personal docent francès (Vallin de la Mothe, C.L.Clérisseau). Al principi del s. XIX s’inicia un nou període del classicisme, curt per cert, en què predomina el paper d’arquitectes russos. Són apreciables la catedral de la Mare de Déu de Kazan’ (1801-11), obra de Vorokhin, i el palau de l’Almirallat (1806-23), de Zakharov, ambdós edificis a Peterburg. Això no impedí la contractació d’artistes estrangers: la Borsa (1810), de T.de Tomon, la catedral de Sant Isaac (1819), de R.de Montferrand, etc, a Peterburg; a Moscou, el teatre Bol’šoj (1821), de Bové, i la Universitat (1817), de Gilliardi. A partir de la guerra patriòtica del 1812 i del moviment eslavòfil hom torna, sovint d’una manera eclèctica, a l’estil russobizantí (palau del Kremlin de Moscou, de K.Thon). En escultura, nascuda a la fi del s. XVIII, sota el mestratge d’E.M.Falconet i de N.F.Gillet, sobresortiren Šubin, Ščedrin i Prokof'ev. El Romanticisme, però, obrí les portes a la pintura pròpiament russa, amb una predilecció pels temes nacionals i bíblics (A.Ivanov, C.Br'ullov), rurals (Venecianov, Perov, Fedotov, Kramskoj, etc), èpics i folklòrics (Vereščagin, Vaznecov), pel retrat i la pintura social (Repin, Surikov, Serov) i pels paisatges i les marines (Šiškin, Ajvazovskij, Savrasov, etc). Cap al 1870 sorgí l’escola dels peredvižniki
El retorn de les collites , per Kasimir Severinovic Malevic, introductor del cubisme en l' art rus
© Fototeca.cat
(‘ambulants’), la qual, amb la finalitat d’atansar la pintura al poble, creà arreu exposicions ambulants i gratuïtes, i el moviment innovador del grup entorn de la revista “Mir Iskusstva”, de clara tendència impressionista (A.Benois, Somov, L.Bakst), enfront del grup Sojuz Russkikh Khudožnikov, de tendència conservadora realista. Aviat, però, els artistes tornaren a pouar els models del món occidental i sorgiren nous moviments anàlegs als europeus. Destaquen els pintors (Benois, Korovin, Golovin, Bakst, Lanceré, Dobužinskij i Marc Chagall) relacionats amb el teatre i, concretament, amb els ballets Diaghilev. El simbolisme, introduït per Petrov-Vodkin i desenvolupat per M.Larjonov, N.Gončarova i Chagall, així com altres estils, com el cubisme (Gregorjev), el constructivisme (V.Tatlin), la pintura abstracta i colorista (K.Malevič i V.Kandinskij), etc, després de la Revolució del 1917 hagueren de cedir el lloc al realisme socialista, amb els seus temes d’exaltació de la revolució, del treball, retrats, etc. També en escultura la Revolució Russa imposà el realisme; cal destacar l’obra de Mukhina ( L’obrer i la camperola , símbol del país soviètic), de Gerasimov, Tomskij, etc, autors d’innombrables monuments a polítics i escriptors arreu del país. Les revolucions del 1905 i el 1917, amb tot, obriren un nou camí a l’arquitectura, amb vista al servei de les noves necessitats de la indústria i de l’habitatge. Nasqué una arquitectura funcional, amb tendència al constructivisme. Sobresurten el mausoleu de Lenin (1930), obra de Ščusev, i el metro de Moscou, obra de Fomin, Ščusev, Geldfreich, Duškin, etc. Cap a mitjan s. XX hom bastí enormes gratacels: la universitat (1951), obra de Rudnev, Černišov, Abrosimov i Khr'akov, l’hotel Ucraïna (1951), obra de Mordvinov, el palau dels Congressos del Kremlin de Moscou (1961), etc. A mitjan anys setanta, noves tendències trencaren el monòlit del realisme socialista. Sobresortiren, en escultura, el figurativisme expressionista i líric de Neizvestny i l’art abstracte postconstructivista d’A.Samogit, I.Selkovskij i V.Sidur. En pintura, destacà l’expressionisme de l’escola de Moscou (V.Kalinin, B.Svešnikov, O.Rabin) i la pintura cinètica del grup Dviženije. En l’àmbit de l’avantguarda destacà el grup cinetista ARG ( Avtorskaja Rabočaja Gruppa , ‘Grup de treball d’autor’), format el 1970, integrat per artistes i enginyers (F.Infante, N.Gorjunova, P.Asinov, N.Ol’khovaja, etc) que manifestaren llur posició agosarada en diverses exposicions internacionals.

Col·laboració: 
MSP
Llegir més...