La història comparada de les religions palesa la impossibilitat d’una definició unívoca i rígida de la idea de salvació. Així, hom pot distingir, d’una banda, entre les religions anomenades cosmològiques (en què és accentuat el caràcter naturalisticobiològic —fertilitat de la terra i del gènere humà, salut, felicitat sexual, etc. — del contingut de la salvació, només indirectament o remotament vinculada al fet moral), les religions dites urbanes (en què la moral —com a defensa de la societat— és fonament decisiu de la salvació, entesa com a ordre i prosperitat socials la garantia dels quals és el diví) i les religions de l’altra vida, pròpiament dites de salvació (i en les quals aquesta sol comportar un cert pessimisme sobre el món i l’home, l’ànima del qual, tanmateix, és proclamada com a objecte d’una salvació ultramundana); hom pot distingir també, d’altra banda, entre un concepte de salvació específicament transcendent (la salvació és una gràcia), un altre d’estrictament antropologicoimmanent (la salvació és possibilitat i obra de l’home mateix) i un tercer de caràcter mixt (la salvació és radicalment un do, però condicionat alhora a l’apropiació i col·laboració —lliurement responsable— de l’home). La salvació, en fi, no sols és vinculada al fet religiós —del qual sembla, tanmateix, inseparable—, sinó que també pot ésser objecte de reflexió genuïnament filosòfica (amb dependència o no d’una concepció religiosa prèvia), com és ara palès en diverses cosmovisions de caràcter humanista, politicosocial i, sobretot, utòpic. Pel que fa a la comprensió cristiana de la salvació, aquesta comporta una referència fonamental a un estat d’alliberament del pecat, al qual són abocats (pecat original)) tots els homes, i a la possibilitat d’una vida nova, iniciada ja en la present i consumada en la benaurança eterna. La dimensió bàsicament comunitària de la salvació cristiana és palesa pel fet que l’home és salvat per la fe rebuda de l’Església i pel baptisme, que l’incorpora a aquesta com a comunitat de salvació. Bíblicament, d’altra banda, la salvació connota un rescat, una redempció i un ésser protegit davant un món que, deixat a ell mateix, va cap a la corrupció i la ruïna. Inclou, per tant, una iniciativa de Déu que es va desenvolupant al llarg de la història, com a història de la salvació, des de l’inici de la humanitat, passant per l’elecció d’Israel i Jesucrist, i alhora una crida a la resposta humana. Tradicionalment hi ha hagut la tendència a insistir unilateralment en els aspectes quantitatius i extensius de la salvació, la qual era vista pràcticament com a simple guarició del pecat en la vida present en virtut d’una salvació ultraterrenal i mitjançant l’Església visible i els seus canals de gràcia; el problema era, doncs, d’explicar com es podien salvar aquells que no formaven part d’aquesta Església. Avui dia hom cerca més aviat de treure totes les conseqüències de l’afirmació de la voluntat salvífica universal de Déu manifestada en la Bíblia: és salvat l’home que s’obre a Déu i als altres, independentment del fet que en tingui o no una clara consciència; la salvació és, doncs, entesa com a comunió dels homes amb Déu i entre ells i (d’acord amb el final del capítol 25 de l’evangeli de Mateu) és quelcom que es dóna realment i concretament des d’ara i que assumeix tota la realitat humana, transformant-la i portant-la a la seva plenitud en Crist, amb la qual cosa hom subratlla la intensitat de la presència del Senyor i el valor religiós de l’acció de l’home en la història. Ara bé: si la salvació és quelcom d’arrelat, d’encarnat en la realitat humana alliberadora, la creu de Jesucrist, així com el seu memorial, fa conscient el cristià del límit de tot alliberament: la salvació es fa, doncs, alhora, crítica alliberadora, per tal com és només promesa de llibertat definitiva. Nucli diví i sentit últim de l’alliberament humà, la salvació fa d’aquest darrer, dut a terme en ell i per ell mateix, el camí humà i el “sagrament” de la salvació.
f
Religió
Cristianisme
Filosofia