Pertany a la família indoeuropea. Conegut en la seva forma més arcaica per vèdic, és la llengua dels texts posteriors del cànon hindú, molt pròxims a la llengua codificada per Pāṇini (s. V). Hom n'assenyala quatre fases: el sànscrit hièratic o de Pāṇini, forma codificada per excel·lència; el sànscrit èpic, la llengua del Mahābhārata i del Rāmāyana; el sànscrit clàssic, que constitueix la llengua dels Kāvya (històries), Purāna, Katha (drames), i el sànscrit medieval, llengua de cultura a l’Índia i, en part, lingua franca, amb nombroses variants. Des del punt de vista fonètic manté les oclusives aspirades indoeuropees (kh, gh, th, dh, ph, bh) i algunes semivocals ( i, ṷ, ṛ, ḷ), però n'ha perdudes d’altres (ṃ, ṇ, que, com en el grec, donen a); confon les vocals a, e, o en a. Per oposició a centum, és una llengua satam. Altres elements fonètics estranys a l’indoeuropeu (així, les cacuminals o cerebrals ṭ, ṭh, ḍ ḍh, ṇ, ḷ) semblen resultat d’una pracritització per influències preàries. A més del dravídic, hi ha influències àustriques en el vocabulari; n'hi ha també d’assíries, mesopotàmiques i gregues. Morfològicament la gramàtica s’assembla a la d’altres llengües indoeuropees (hittita, grec, llatí), i en conserva el sistema morfològic originari. Els mots es divideixen en dues categories principals: noms (substantius, adjectius, pronoms) i verbs. Els noms, dividits en temes vocàlics i consonàntics, es declinen; els verbs es conjuguen temàticament i atemàticament. La declinació nominal té tres nombres (singular, dual i plural), tres gèneres (masculí, femení i neutre) i vuit casos (nominatiu, vocatiu, acusatiu, genitiu, locatiu, datiu, ablatiu i instrumental); la pronominal té altres trets propis. Característica de la llengua són els composts nominals (bahuvṛhi, dvandva, etc. ), coneguts ja incipientment en el vèdic. El verb té tres temes (present, aorist i perfet) i quatre modes (indicatiu, imperatiu, optatiu i subjuntiu). Les desinències verbals expressen el nombre (singular, dual i plural) i la persona (primera, segona, tercera). Des del punt de vista de la sintaxi, no té la complexitat del grec o del llatí. Entre les moltes formes d’escriptura usades, ha prevalgut l’alfabet devanagari —utilitzat també a l’Occident per a les edicions crítiques del sànscrit—, bé que segons les contrades hom usi també el bengalí, el telugu i altres formes indígenes.
m
Lingüística i sociolingüística