i sector | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

sector

substantiu masculím
Economia
economia econ
Cadascuna de les parts en què hom divideix l’economia per al seu estudi d’acord amb diversos criteris.

Segons la mena d’activitat ha esdevingut clàssica la divisió de Colin Grant Clark en tres sectors productius: primari, secundari i terciari. El sector primari inclou les activitats relacionades amb l’agricultura, la ramaderia, la pesca, la caça i els boscs. Són característiques generals d’aquestes activitats: la vinculació amb la natura mitjançant factors físics i biològics; el caràcter estacional i perible dels seus productes, que impedeix normalment la constitució d’estocs; la rigidesa de l’oferta principalment en els productes agraris i ramaders i la seva variabilitat en funció d’elements aliens; la rigidesa en la demanda de productes bàsics, fets aquests darrers que condicionen i tipifiquen les polítiques econòmiques agràries, bàsicament en matèria de preus; llur menor productivitat i menor caràcter innovador i un reduït poder multiplicador. El sector secundari aplega les activitats extractives o mineres, la producció d’energia i la indústria i la construcció. Hi ha un acord general sobre el contingut de les activitats que s’apleguen en el sector secundari en les classificacions que han elaborat organismes com l’ONU, l’OCDE o les Comunitats Europees. Amb tot, existeixen uns punts de discussió sobre si una sèrie d’activitats han de restar incloses dins el sector secundari: certes activitats derivades del sector agrari que, en tant que impliquen manipulació i transformació dels productes del camp, poden significar o bé una anella més de la cadena de la producció agrària o bé el tractament industrial d’una primera matèria que té origen en el sector primari. En un altre àmbit, són posades en qüestió la integració o no de les activitats de la construcció i també uns determinats serveis, com el forniment d’aigua, gas i electricitat. El sector terciari, anomenat també de serveis o residual, inclou el conjunt d’activitats econòmiques, no directament productives en el sentit de crear béns de consum o de producció, siguin agraris o industrials, sinó destinades a possibilitar o facilitar la satisfacció de necessitats humanes. Així, el sector de serveis o terciari comporta l’activitat econòmica que té per finalitat la distribució de productes, tant pel que fa al transport com a la comercialització i organització dels mercats. És, doncs, una activitat que genera valor afegit al producte distribuït, ja que hi incorpora un treball humà, bé que no sigui directament productiu. El sector dels serveis inclou els transports, les comunicacions, el comerç i les finances; inclou també les activitats que permeten el funcionament del sistema productiu i la reproducció de la força de treball: els equipaments socials com la sanitat, la investigació, el món cultural i artístic, el sistema educatiu, els esports i el lleure, les oficines, tant les privades com les de l’administració pública, alguns serveis personals productors a petita escala i les professions liberals. Paral·lelament, és també el sector que presenta unes productivitats més elevades. En el seu aspecte de distribució de productes, comporta l’estudi dels mercats generals per a l’intercanvi de mercaderies, que ja fou iniciat abans de la Segona Guerra Mundial, principalment per Lösch i Christaller, que definiren l’anomenada teoria dels llocs centrals com l’estudi de la localització, mesura i distribució espacial de les activitats terciàries, per tal de definir una distribució espacial òptima dels establiments. Hom parla de servei públic quan aquesta mena d’activitat és assumida per l’administració. La creixent complexitat de molts d’aquests serveis i la impossibilitat d’ésser efectuats individualment, ni per part de la iniciativa privada, car per llurs característiques o per qüestions de justícia social cal assegurar-los gratuïtament, fan que la proporció de serveis públics sigui creixent amb el desenvolupament de cada col·lectivitat. La distribució del producte nacional brut entre els diferents sectors productius ha estat presa com a índex de desenvolupament i, així, a mesura que disminueix el producte per habitant, disminueix el percentatge del producte procedent del sector secundari i es fa més important l’aportació del primari. La part del producte del terciari tendeix ensems a disminuir a mesura que disminueix el grau de desenvolupament. L’estudi de les interrelacions entre els diferents sectors econòmics ha estat objecte de treball de nombrosos autors, que ha culminat en les aportacions de W.Leontiev, amb les taules input-output, les quals constitueixen la millor síntesi macroeconòmica dels sectors productius. Segons l’origen institucional de les decisions econòmiques i llur control posterior, hom parla de sector públic i de sector privat, segons que aquelles siguin preses i controlades per l’autoritat política o no, i, així, el sector públic és compost pels òrgans de l’estat, en sentit ampli, i la totalitat de les empreses públiques (empresa), malgrat que les decisions d’aquestes darreres siguin informades pel principi del mercat. Altres autors, contràriament, consideren el sector públic format únicament pels òrgans de l’estat, i el sector privat per les economies familiars sense finalitats lucratives i les empreses, car aquestes prenen llurs decisions d’acord amb el mercat, criteri recollit per la definició del sector públic en els Sistemes de Comptes Nacionals de les Nacions Unides. El sector quaternari és el nou sector provinent del terciari, segons la classificació de tres sectors de C.G.Clark, que agrupa les activitats econòmiques del sector terciari que es caracteritzen per llur funció de servei general o de serveis a totes les activitats econòmiques (la recerca i el desenvolupament, la informàtica, la publicitat, els mitjans de comunicació, l’ensenyament, etc).

Col·laboració: 
JEM / CAGB / ARoB
Llegir més...