i semita | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

semita

substantiu masculím
substantiu femeníf
Història
història hist
Individu d’un dels pobles que constitueixen una unitat etnicolingüística que ocupa una regió limitada al N pel Taure i l’Antitaure, al s. per l’oceà Índic i la mar d’Aràbia, a l’E per l’altiplà irànic i a l’W per la mar Roja i la Mediterrània.

Successives migracions han estès les llengües semítiques a Etiòpia i a l’Àfrica septentrional. El mot fou usat per primer cop per A.L.Schlözer el 1781 per a designar un grup de llengües (arameu, hebreu, àrab i fenici) parlades per pobles que un passat bíblic (Gènesi) feia, en llur majoria, descendents de Sem, fill de Noè. És impossible d’establir quin és el primitiu poble semític i el lloc on habitava. En època històrica, pobles de parla semítica anaven penetrant en onades successives als països civilitzats del Pròxim Orient i de Mesopotàmia. A partir d’aquesta migració constant és legítim de considerar els semites com a antics nòmades del desert d’Aràbia. Els trets principals dels diversos pobles semites són llur organització tribal per sobre de la cèl·lula bàsica familiar (en general de tipus patriarcal), la poligàmia i el nomadisme (gradualment abandonat). Des del punt de vista religiós hom pot descobrir un passat comú en alguns trets, sobretot el nom de Déu (El) i la pervivència de formes culturals pròpies del primitiu nomadisme: festivitats ( Pasqua), (Pentecosta), santuaris a l’aire lliure al costat d’arbres, fonts o pedres sagrats. Històricament destaquen els establiments accadi a Mesopotàmia i amorreu a Síria i a Babilònia en el V i III millenni aC respectivament. Un altre grup, l'arameu, aparegué a Síria i a Palestina a partir del II mil·lenni aC, on constituí una sèrie de petits estats (cananeu, fenici, moabita, edomita, ammonita i israelita o hebreu), l’autonomia dels quals acabà entre els s. VIII i VI aC amb la conquesta assiriobabilònica. Això no obstant, els fenicis, que desenvoluparen un important poder maritimocomercial, subsistiren en diverses colònies a la Mediterrània occidental ( cartaginès). Els diversos grups que formen el poble àrab (nabateu, sabeu, mineu i d’altres) foren unificats amb la predicació de Mahoma i s’establiren, a partir del s. VII, a l’E i al SE asiàtic, al nord d’Àfrica i a l’Europa mediterrània. Finalment, el grup abissini, establert des del I mil·lenni aC a l’actual Etiòpia, es fusionà amb la població camitonegrítica autòctona, bé que conservà llur llengua semítica.

Llegir més...