i semita | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

semita

substantiu masculí m història hist
Individu d’un dels pobles que constitueixen una unitat etnicolingüística que ocupa una regió limitada al N pel Taure i l’Antitaure, al s. per l’oceà Índic i la mar d’Aràbia, a l’E per l’altiplà irànic i a l’W per la mar Roja i la Mediterrània.

Successives migracions han estès les llengües semítiques a Etiòpia i a l’Àfrica septentrional. El mot fou usat per primer cop per A.L.Schlözer el 1781 per a designar un grup de llengües (arameu, hebreu, àrab i fenici) parlades per pobles que un passat bíblic (Gènesi) feia, en llur majoria, descendents de Sem, fill de Noè. És impossible d’establir quin és el primitiu poble semític i el lloc on habitava. En època històrica, pobles de parla semítica anaven penetrant en onades successives als països civilitzats del Pròxim Orient i de Mesopotàmia. A partir d’aquesta migració constant és legítim de considerar els semites com a antics nòmades del desert d’Aràbia. Els trets principals dels diversos pobles semites són llur organització tribal per sobre de la cèl·lula bàsica familiar (en general de tipus patriarcal), la poligàmia i el nomadisme (gradualment abandonat). Des del punt de vista religiós hom pot descobrir un passat comú en alguns trets, sobretot el nom de Déu (El) i la pervivència de formes culturals pròpies del primitiu nomadisme: festivitats ( Pasqua), (Pentecosta), santuaris a l’aire lliure al costat d’arbres, fonts o pedres sagrats. Històricament destaquen els establiments accadi a Mesopotàmia i amorreu a Síria i a Babilònia en el V i III millenni aC respectivament. Un altre grup, l'arameu, aparegué a Síria i a Palestina a partir del II mil·lenni aC, on constituí una sèrie de petits estats (cananeu, fenici, moabita, edomita, ammonita i israelita o hebreu), l’autonomia dels quals acabà entre els s. VIII i VI aC amb la conquesta assiriobabilònica. Això no obstant, els fenicis, que desenvoluparen un important poder maritimocomercial, subsistiren en diverses colònies a la Mediterrània occidental ( cartaginès). Els diversos grups que formen el poble àrab (nabateu, sabeu, mineu i d’altres) foren unificats amb la predicació de Mahoma i s’establiren, a partir del s. VII, a l’E i al SE asiàtic, al nord d’Àfrica i a l’Europa mediterrània. Finalment, el grup abissini, establert des del I mil·lenni aC a l’actual Etiòpia, es fusionà amb la població camitonegrítica autòctona, bé que conservà llur llengua semítica.

Llegir més...