i llengües semítiques | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

llengües semítiques

substantiu femeníf
pluralpl
Lingüística i sociolingüística
lingüística ling
Nom amb què ha estat designat, a partir de la segona meitat del segle XVIII, el conjunt de llengües parlades pels pobles semites.

Formen, juntament amb el berber, el cuixític i el txadià, la família de llengües afroasiàtiques (o camitosemítiques). Hom hi distingeix tres subgrups: el septentrional central, el meridional central i el meridional perifèric, aquest darrer amb dues branques, l’aràbiga meridional i l’etiòpica. Al grup septentrional central, corresponen, a l’estadi antic, el cananeu, l’ugarític i l’amorreu; a l’estadi mitjà, el fenici, l’hebreu, el moabita i l’antic arameu, aquest darrer amb dos subgrups, l’occidental (llengua dels documents de Zenǧirli, llengua dels papirs d’Elefantina, arameu bíblic, palmirè, nabateu, judeopalestí i samarità) i l’oriental (llengua del Talmud de Babilònia, siríac i mandeu); i a l’estadi modern, el neoarameu (o malula), l’hebreu modern i el neosiríac (o assiri). Al grup meridional central, corresponen, als estadis antic i mitjà, l’àrab clàssic, i a l’estadi modern, els dialectes àrabs moderns i el maltès. Al grup meridional perifèric, corresponen, als estadis antic i mitjà, els dialectes aràbics meridionals (sabeu, mineu, qatabanià i hadramautià); a l’estadi mitjà, el gueez o etiòpic; i a l’estadi modern, el mahri, el xakhri, el kharsusi, el batkhari i el socotrià, i la branca etiòpica: tigrinya, tigré, amhàric i gurage. Bé que la majoria de les antigues llengües semítiques han desaparegut, l’àrea geogràfica que ocuparen és dominada avui majoritàriament per l’àrab, el qual, amb l’aparició i expansió de l’islam, fou la que més impuls assolí. Les seves característiques principals són la gran varietat i el nombre de consonants (amb aspirades, guturals i emfàtiques, a més de les labials, dentals, etc.) enfront de la pobresa vocàlica (en general les vocals són omeses en l’escriptura). El sistema morfològic es basa en les anomenades “arrels”, consonàntiques i majoritàriament trilíteres, que expressen una idea (les arrels biconsonàntiques sembla que són d’origen més remot). Amb l’addició de prefixos i de sufixos i amb l’alternança vocàlica de cada arrel hom va formant els diferents termes verbals i nominals (per exemple, de l’arrel ktb, ‘escriure’, hom forma, en àrab, kataba ‘escriví’, kutiba ‘fou escrit’, kitāb ‘llibre’, kātib 'escriptor’, ‘secretari’, maktabat 'biblioteca’, etc.). Hi ha dos gèneres, el masculí i el femení, i tres nombres: singular, plural i dual, bé que l’ús d’aquest darrer està en regressió. La declinació presenta tres casos —nominatiu, genitiu i acusatiu—, representats per desinències, bé que tendí a desaparèixer, excepte en l’àrab escrit, que la conserva, així com també, en menor grau, l’hebreu i l’arameu. La representació gràfica més antiga d’una llengua semítica és l’escriptura cuneïforme. Més tard sorgiren els diversos i variadíssims alfabets, en general consonàntics (com l’àrab i l’hebreu que, posteriorment, introduïren els signes vocàlics per a determinats texts) i altres de sil·làbics, com l’etiòpic.

Col·laboració: 
DBP
Llegir més...