i signatura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

signatura

substantiu femeníf
Diplomàtica i altres branques    Escriptura i paleografia    Dret
escriptura escr, diplomàtica dipl i dret dr
Nom, cognom i, generalment, rúbrica autògrafs amb què hom subscriu un document, carta, rebut, etc, per certificar que n’és l’autor o que n’aprova el contingut, que hi ha intervingut o que hi ha estat present.

És anomenada també firma. Indicà de primer el senyal autògraf (creu, rúbrica), anteposat a la subscripció i que sovint la substituïa, però que a partir de l’ús del segell (s. XII) caigué en desús. Designà després la marca professional del notari, basada en el signe de la creu o monograma basat en la S de subscripsi, que hom anà adornant fins a arribar a dibuixos complicats (s. XIII-XIV) anomenats signe major, als quals, per facilitar-ne la identificació, hom afegia, en cursiva, algunes lletres del nom o tot el nom, seguides de la rúbrica o signe menor, origen de la signatura actual. Des d’un punt de vista jurídic, amb vista a la validesa d’un document oficial o d’una escriptura, la signatura ha d’incloure el nom patronímic i els cognoms, bé que hom admet també la mitja signatura, on el nom de fonts és omès. En cas que algú no sàpiga de lletra, la validesa és acreditada per la impressió digital del dit índex o, en algunes actes notarials, per la menció expressa del seu nom.

Col·laboració: 
JTR
Llegir més...