simbolisme

m
Art

El dia (1907), de Gaetano Previati (Cambra de Comerç, Milà)

© Corel

Moviment artístic, essencialment pictòric, del darrer terç del s. XIX.

Presenta imatges oposades a la realitat visible o científica per a demostrar que existeix una realitat amagada que, si no és possible de conèixer, és almenys possible d’intuir (Arnold Böcklin, simbolista, diu que la pintura ha d’explicar alguna cosa, fer pensar l’espectador com una poesia i impressionar-lo com una peça musical). Moviment artístic plàstic amb connotacions literàries, fou influït tant pels artistes idealistes del principi del s. XIX com pels prerafaelites (inclosos també per algú entre els simbolistes). El materialisme científic del s. XIX accentuà, com a reacció, l’idealisme, que hom oposà a aquesta decadència de l’humanisme. D’altra banda, la secularització del s. XIX féu que les al·legories cristianes perdessin el lloc important en l’art que fins aleshores havien ocupat; aquest lloc fou ocupat, en part, per un art que prenia com una de les seves fonts d’inspiració els cultes, catòlics sobretot, de religions orientals, de l’esoterisme i l’espiritisme, com a reacció contra el racionalisme. Un tema constant fou el de la dona, venerada o temuda, ésser angelical (Ofèlia) o maligne (Salomé). També ho fou el de la mort, amb l’al·lusió al més enllà. Sovint la dona i la mort van unides: l’una porta a l’altra, segons els simbolistes. Tècnicament i ideològicament els simbolistes no acceptaren ni l’academicisme ni el realisme, i s’allunyaren també de l’impressionisme, bé que sovint empraren la pinzellada dels pintors realistes i, sobretot, les tècniques del sintetisme (la major part dels sintetistes eren simbolistes). A voltes, la forma, per falta de tècnica, esdevenia kitsch i frustrava el missatge idealista que intentava. El simbolisme fou anomenat art de saló , en ésser acceptat per la burgesia per als seus salons i, especialment, per haver triomfat en el Salon de París, on exposaren simbolistes d’arreu d’Europa. Entre els principals artistes simbolistes cal esmentar, a França, Gustave Moreau, Odilon Redon, Pierre Puvis de Chavannes, Edmond Aman-Jean, Paul Gauguin, Carlos Schuawe, el grup sintetista i el grup nabí; a la Gran Bretanya, Walter Crane, Aubrey Beardsley i el grup prerafaelita; a Bèlgica, tots els membres del cercle del s. XX, Fernand Khnopff, Xavier Mellery i James Ensor; a Holanda, Jan Toorop; a Alemanya, Arnold Böcklin i Franz von Stuck; a Àustria, Gustav Klimt; a Suïssa, Ferdinand Holder; a Itàlia, Giovanni Segantini i Gaetano Previati; a Noruega, Eduard Munch; a Finlàndia, Axel Gallen-Kallela; als EUA, James Abott Mc Neil Wisthler. En les arts plàstiques catalanes aquesta tendència es manifestà inclosa en el complex moviment del Modernisme , especialment a partir dels primers anys 1890 amb l’obra madura d’Alexandre de Riquer ( Anunciació , 1893), Santiago Rusiñol ( La pintura, La música, La poesia , 1895-96, Sitges, El Cau Ferrat) i en certa manera també en la de Joan Brull ( Calypso , 1896) i Josep Maria Tamburini ( Harmonies del bosc , 1896). El simbolisme esdevingué aviat el corrent hegemònic del Modernisme pictòric i escultòric, patent en la llarga sèrie dels Jardins d’Espanya , de Rusiñol, i en bona part de l’obra dels germans Llimona, Sebastià Junyent, Enric Clarasó, Josep Triadó, Josep Pey, Adrià Gual, Lluís Masriera, els Renart, Lluís Bonnín, Lambert Escaler i altres, i arribà sovint a ésser un mer pretext decorativista. Fou un dels components més típics de l’art d’aquell moment i coexistí un temps amb els corrents postmodernistes més avançats, de caire postimpressionista, arcaïtzant o neorealista —Nonell, Mir, Pidelaserra, Canals, el jove Picasso, etc—, que acabaren per desplaçar-lo.