sofística

f
Literatura
Filosofia

Moviment cultural, relacionat amb la literatura i amb la filosofia, que es produí a la ciutat d’Atenes a l’època de la democràcia, entre mitjan segle V aC i mitjan segle següent.

En aquesta època, el règim polític atenès facilità una lluita pel poder que sovint es basava en l’habilitat dialèctica, almenys en el període de crisi subsegüent a la mort de Pèricles. En aquestes condicions, correspon als sofistes la invenció de la venda de la cultura prometent en canvi resultats pràctics. Hom pot fixar dues generacions dintre la sofística; la primera d’elles, que comprèn homes nascuts entre el 480 i el 460 aC, aproximadament, és integrada per quatre grans figures: Protàgores, Gòrgies, Críties —que fou oncle de Plató i tragediògraf important— i Pròdic, i marca el pas d’un ensenyament obsedit per la idea de la ‘virtut” (αρετή) cap a la venda d’una habilitat, d’un ‘art’ pràctica (τέχνη): la capacitat dialèctica, convertida en ofici, comença, amb ells, una influència en la vida cultural i política d’Atenes que abraça des del teatre d’Eurípides fins a l’oportunisme polític d’Alcibíades i que domina, al s IV aC, la literatura grega. L’origen de la prosa àtica, que aviat aconseguí la síntesi culminant de l’estil de Tucídides, va unida als noms dels sofistes —sobretot de Gòrgies— i la influència de tots ells marca el predomini de la prosa en la vida literària (per oposició al predomini de la poesia, típic de l’època arcaica), fins a arribar a la tecnificació refistolada de l’estil d’Isòcrates, però passant pel guany de l’assoliment d’una prosa científica capaç i segura. La segona generació de sofistes, constituïda per algunes obres anònimes o d’atribució difícil, caracteritzades per una major especialització tècnica, influí notablement en la consolidació de la cultura postdemocràtica atenesa, comptant-hi Plató. Així mateix, en la història de la literatura grega, hom dóna el nom de segona sofística a l’auge de la retòrica i d’una producció literària de signe mimètic, en llengua grega, que es produí, a l’Orient hel·lenitzat de l’imperi Romà, des de mitjan s I dC fins al III dC. Els sofistes d’aquesta època foren conferenciants i, normalment, funcionaris imperials que ocuparen càrrecs d’importància en l’administració. Aquest estat de coses, que fou assumit i continuat per la literatura cristiana, perdurà fins a les acaballes de l’Imperi i determinà, en part, el caràcter escolar, retòric i d’aparat, perceptible en bona part de la literatura culta bizantina. Els sofistes Filòstrat i Eunapi dedicaren sengles obres a l’estudi dels principals representants d’aquesta segona sofística.