Els elements d’aquella, incorporats a la nova llengua, en constitueixen també el substrat ((adstrat, superstrat)). Així, l’ibèric és substrat del castellà i del català; el cèltic, del francès i de l’occità; l’etrusc, del toscà; etc. Els trets més estables del substrat pertanyen sobretot a la fonètica, al lèxic no fonamental i a la toponímia; la morfologia i el lèxic bàsic, en canvi, rarament pervenen a la llengua d’importació. El canvi del grup ct > it, amb ulteriors modificacions ( lacte > ‘lleit’ > ‘llet’), la supervivència de mots com rega, solc, o de topònims com ‘Besalú’ Bisuldunum, són fenòmens imputables al substrat cèltic. Abans d’esdevenir substrat, una llengua ha sofert una fase transitòria de bilingüisme, amb imposició lenta de la llengua d’importació. El camí d’aquest tipus d’investigació és ple de dificultats: manca de dades demogràfiques sobre les poblacions en contacte, coneixement migrat —o ignorància— de la llengua de substrat, aparició tardana dels testimoniatges dels fenòmens atribuïts a aquesta llengua, etc. Per tal de pal·liar alguns d’aquests obstacles, hom pot recórrer a la comparança amb actuals situacions diglòssiques (com la de l’occità i el francès, o la del català i el castellà, per exemple), o a l’ajut de la cronologia fonètica: del topònim Javier(re) —i similars—, que prové del basc etxa berri, ‘casa nova’, pot deduir-se que és anterior al s VI-VIII pel fet d’haver diftongat la e, fenomen que tingué lloc aquells segles. Un dels primers que parlà de la influència del substrat fou el romanès Kopitar (1829); però fou sobretot G.I.Ascoli, creador del mot, el qui en desenvolupà l’estudi, continuat per altres personalitats com Merlo, J.Hubschmid, Jud, Wartburg, Menéndez Pidal, Coromines, etc. És indici de la importància atorgada a aquest fenomen el fet d’haver estat tema central del Tercer Congrés de Lingüística Romànica (Roma 1933).
m
Lingüística i sociolingüística