Juli Cèsar, que anà en ajuda d’aquests, els expulsà de la Gàl·lia, on sovint intentaren d’entrar pel nord. Ocupaven terres més enllà de l’Elba, de la Bàltica a Bohèmia, i s’estengueren cap a Turíngia i Saxònia. A causa de la pressió dels huns, travessaren el Rin i s’encaminaren vers l’Occident (406). Des de la Gàl·lia, perseguits per Constantí, sobirà usurpador de la Gran Bretanya, entraren a la península Ibèrica juntament amb els vàndals i els alans (409). En dirigir-se els vàndals cap a l’Àfrica, els sueus restaren a l’occident hispànic i fundaren un regne independent i federat de l’imperi Romà. El primer rei o cabdill conegut és Hermeric (409-441). Després, Rèquila (441-448), vertader fundador d’un estat que comprenia la Lusitània, la Bètica, la Gal·lècia i la Cartaginesa. Rekhiari (448-457) es convertí al catolicisme (448) i saquejà la Tarraconense, però el visigot Teodoric II derrotà els sueus a Astorga i arribà fins a Porto (456). Mort el rei a la guerra, hi hagué quatre aspirants a la senyoria d’un territori que havia quedat reduït a Galícia. Fou nomenat Maldràs (457-460), sota la sobirania de Teodoric. El succeí Trumari o Frumari (460-464). Remismon (464-469), gendre de Teodoric, conquerí Coïmbra i Lisboa (464), convertí el regne a l’arianisme (465) i conservà l’amistat amb els visigots, però Euric ocupà la Lusitània i tornà a reduir els sueus cap al nord. La monarquia sueva es féu independent de la visigoda. Després d’una sèrie de reis desconeguts, hi hagué Teodomir (559-570); abans hom parla de Carriaric (550), que es féu catòlic per la predicació de Martí de Braga. Potser era el mateix Teodomir en el regnat del qual tingué lloc un concili a Braga, presidit pel bisbe Lucreci (561-563), i Lugo esdevingué metròpolis (569). Els darrers monarques foren Mir (570-583), Eboric (583-584) i Andeca (584-585), el qual destronà el seu antecessor, però fou derrotat i pres per Leovigild, i el regne esdevingué província visigoda.
f
m
Història