El seu nucli primitiu, el binomi format per dues danses medievals, una de moderada i una altra de ràpida, s’amplià amb una tercera i, més tard, amb una quarta i una cinquena dansa al començament del s XVI. L’any 1557 apareix el nom de suite en una col·lecció publicada per Attaignant. Al s XVII n'aparegué una modalitat, que predominà; al costat de les danses juxtaposades aparegueren formes instrumentals pures com el preludi, la simfonia, la tocata, l’obertura o el capriccio. Algunes de les peces de la suite foren tractades amb gran virtuositat. La diferència entre les danses de concert i les peces per a dansar s’accentuà progressivament. A partir de la segona meitat del s XVIII fou substituïda per altres formes i desaparegué. A l’època moderna diversos autors l’han conreada (C.Debussy, M.Ravel, A.Schönberg, A.Roussel, A.Berg, etc).
f
Música