Estrictament ideogràfica a l’origen, evolucionà més tard cap al fonetisme, bé que continuà fent un gran ús dels ideogrames. Consta dels elements següents: ideogrames, o signes mots, que poden expressar una idea o més, emprats, en general, per a anotar noms i verbs; signes sil·làbics, que no són sinó ideogrames, utilitzats, però, en funció del valor fonètic i no pas de l’ideogràfic. Servien per a escriure diferents elements gramaticals, com ara les preposicions, i només rarament servien per a noms i verbs.
Els texts escrits de forma sil·làbica, tots literaris, són escassos en sumeri, a diferència del que passa a l’accadi, que accentuà la tendència vers el fonetisme; signes unilíters, emprats únicament com a vocals; determinants, que serveixen per a aclarir la categoria a la qual pertany un mot. Poden ésser prepositius —la majoria (com dingir, ‘déu’, que precedeix els noms divins)— i postpositius (com ki, ‘lloc’, que va darrere els topònims).
Els determinants només són emprats amb el substantiu (ni el verb ni les partícules no van determinats), però fins i tot aquest ús no és regular, a diferència del que passa a l’accadi i l’hitita; i, finalment, complements fonètics o determinants de so (no pas d’idees, com els anteriors), emprats per a precisar la lectura del mot que complementen. Curiosament, aquest sistema tan complicat d’escriptura gaudí d’una gran difusió, car no sols fou adoptat pels accadis, els hurrites, els hitites, etc., i simplificat pels elamites, els aquemènides, etc., sinó que, a més, és possible, segons alguns investigadors, que els seus principis estimulessin la formació de l’escriptura jeroglífica egípcia.