Té una clara personalitat diferenciada respecte a les contemporànies de les terres més properes i presenta una unitat evident, malgrat que entre les dues illes hi ha matisos diferencials clars, sobretot en l’arquitectura. Les grans construccions són precisament l’aspecte més conegut i famós (talaiots, navetes, taules); el primer llibre d’arqueologia prehistòrica dels Països Catalans fou el que Ramis i Ramis dedicà als monuments talaiòtics de Menorca (1818). Les investigacions ja no s’interromperen, però no es començà a excavar sistemàticament fins vers el 1915, amb les campanyes de l’Institut d’Estudis Catalans a Mallorca, dutes a terme per J. Colominas. Els darrers anys han estat de molta activitat, sobretot a Mallorca, però encara resten punts foscs. La monumentalitat dels conjunts exigeix excavacions d’una gran envergadura i la cronologia es veu enfosquida per la manca d’estratigrafies suficients. El centre de la vida eren els poblats, defensats per muralles potents i per talaiots.
Els poblats grans oscil·len entre 1 i 2 ha d’extensió, amb cases que a Mallorca són generalment de planta rectangular i a Menorca circular amb pati central. Entre els més ben coneguts, i en part excavats, cal citar els dets Antigons (ses Salines), ses Païsses (Artà), s’Illot (Manacor), Sant Vicent d’Alcaidús (Maó), sa Torre d'en Gaumés o Galmés (Alaior), son Catlar (Ciutadella), als quals es podrien afegir una trentena d’altres prou ben conservats, del tot o en part, per a donar bons resultats en futurs estudis. Tècnicament l’arquitectura dels poblats, i la dels seus monuments, és caracteritzada per la tècnica dita ciclòpia o megalítica, és a dir, construccions on predominen els blocs molt grans, sempre sense cap mena de morter que els lligui. Les taules són exclusives dels poblats menorquins, on també predominen les anomenades sales hipòstiles, edificis coberts amb lloses planes, rars a Mallorca.
Les necròpolis són tipològicament molt variades. Coves excavades artificialment, amb columnes (cova Monja de Biniali, cova de son Maimó de Petra, etc.). Una variant, a Menorca, són els conjunts de coves més petites que les anteriors, als cingles de les cales (Calascoves —també grafiat no oficialment cala Escoves—, cala Morell). Però també foren aprofitades coves naturals o balmes, com la de son Matge, a Valldemossa. Un cas únic fins ara a Mallorca és la necròpoli de son Ral (Santa Margalida), amb un conjunt de més d’un centenar de tombes molt ben construïdes, amb planta rectangular amb absis (com una petita naveta), rectangular o circular, o el de l’illot des Porros, molt a prop, amb cambres excavades circulars. Ara bé, el tipus més destacat de monument sepulcral són les navetes de Menorca. El sistema comú d’enterrament a totes les variants de tombes fou, durant la primera època, la inhumació, i a la darrera fase, des del segle V-IV aproximadament, la incineració o bé el cos cobert de calç.
La vida religiosa és coneguda a través dels santuaris, edificis sovint amb capçalera absidal, on han estat trobades figures de bronze, la més corrent representant un déu guerrer, identificat problemàticament amb un Mart local (Mars balearicus), o figures de toro, entre les quals es destaquen per l’extraordinària qualitat i mida les de son Corró de Costitx. Els prototips d’aquesta escultura són grecs, però és molt probable que la majoria de les peces siguin producció local, malgrat que han estat considerades importacions del sud d’Itàlia.
La base econòmica de la societat talaiòtica fou bàsicament agropecuària. El bestiar de llana i el boví figuren, en primer lloc, entre els ossos trobats als poblats; segueix el porc. Els cereals eren la base de l’agricultura. L’oli d’oliva no era conegut (usaven oli de llentiscle), i la vinya fou també introduïda després. Un dels problemes capitals, i més difícils, per a comprendre la cultura talaiòtica és la possibilitat d’arribar a establir-ne les etapes i l’evolució. No tots els monuments són contemporanis, ni es mantingué immòbil una societat que durà un miler d’anys.
Un pas important, aquests darrers anys, ha estat de poder utilitzar cronologies donades pel mètode del carboni 14, a través de les quals sembla que la primera fase comença entorn del 1300 aC i que pels volts del 1000 aC era en plena florida, de manera que resulta possible que una part dels monuments espectaculars sigui d’aquesta època. El primer període correspon a l’edat del bronze, i acaba durant el segle VIII aC. Aleshores començà l’ús del ferro, que es feu corrent a partir del segle VI. L’etapa des d’aquest moment fins a l’arribada dels romans (123 aC) sembla que no fou tan activa des del punt de vista de les construccions monumentals (bé que caldrà comprovar-ho), però manifesta una cultura material molt més rica i variada, com més va més oberta a les innovacions derivades dels contactes comercials amb el món feniciocartaginès i amb els grecs. L’evolució és manifesta. Enfront de la poca varietat dels instruments metàl·lics de l’època del bronze (puntes de sageta, espases), amb el ferro coexisteix una varietat de peces de bronze molt més gran; hom usa el plom. Només la ceràmica es mantingué primària, i els talaiòtics no adoptaren el torn com la majoria dels pobles contemporanis de la Mediterrània. L’origen de la cultura talaiòtica és obscur. Domina la tendència a suposar que hi intervingué l’arribada de gent nova, que sembla afavorida per les semblances dels talaiots amb els nuraghi de Sardenya, les torres de Còrsega i les tècniques ciclòpies del món mediterrani. Però cal tenir present que també es troben elements de continuïtat amb l’etapa baleàrica anterior. La fi fou conseqüència de la conquesta romana (123 aC) i del procés de romanització, però molts poblats talaiòtics continuaren vivint fins al Baix Imperi, utilitzant instruments i ceràmica de tipus romà.
El 2023, els monuments talaiòtics de Menorca foren declarats patrimoni mundial de la UNESCO.