tectònica de plaques

f
Geologia

Mapa de les grans plaques litosfèriques (la llargària de les fletxes és proporcional a la velocitat de desplaçament de les plaques)

© Fototeca.cat

Hipòtesi segons la qual la part superficial de la Terra (litosfera) és formada per plaques rígides, d’un centenar de quilòmetres de gruix, que ‘‘suren’’ damunt l’astenosfera, més plàstica.

Aquestes plaques poden tenir escorça oceànica i continental o totes dues alhora. Hi ha zones on apareix material nou (zona d’acreció) i d’altres on la placa s’enfonsa (zona de subducció). Aquest fet produeix un moviment de les plaques, que es tradueix en la unió o la separació dels continents. Les primeres teories sorgiren de l’observació que la forma de la costa W d’Àfrica corresponia bastant perfectament amb la de l’E de l’Amèrica del Sud, la qual cosa féu pensar en una remota unió d’ambdós continents. Wegener (1912) enuncià la teoria de la deriva dels continents, que comparava el moviment dels continents siàlics sobre el substrat simaic amb el moviment dels vaixells per l’aigua. L’avenç del coneixement del fons oceànic, d’ençà dels anys cinquanta, donà lloc al sorgiment de la teoria de l'expansió dels fons oceànics (Hess, 1960), corroborada per la disposició simètrica de les bandes paleomagnètiques dels costats de les dorsals. Aquesta teoria, juntament amb la represa de la deriva dels continents, feu sorgir la teoria de la tectònica de plaques, la principal diferència de la qual amb la de l’expansió dels fons oceànics consisteix en el fet que suposa que els continents es desplacen juntament amb els fons oceànics, com si fossin fragments de fusta presoners en un bloc de gel.

Recreació sobre l’estructura de la Terra i la hipòtesi de la tectònica de plaques

Aquesta teoria dóna una visió dinàmica de la història de la Terra, segons la qual hom veu com va canviant la forma dels continents, que es van separant, o bé com n'apareixen de nous o els inicials s’uneixen. D’acord amb ella, la formació de les muntanyes és causada pel xoc de continents o per la fricció d’una placa en enfonsar-se sota les altres.

En les plaques hom pot diferenciar tres tipus de límits: les zones d’acreció, les zones de subducció i les falles transformants. Les zones d’acreció o d’expansió oceànica se situen al mig de les dorsals oceàniques. En aquesta zona s’origina escorça oceànica, que es manifesta en el rift per un vulcanisme basàltic. Les laves originades van separant-se progressivament del centre del rift a causa de l’aparició de laves noves. Les zones de subducció s’originen com a conseqüència del fet que en formar-se nova escorça oceànica arriba un moment que aquesta s’enfonsa en l’astenosfera, per sota d’una altra placa. Aleshores es produeix una depressió allargada corresponent a una fossa oceànica, un seguit de terratrèmols que tenen llurs focus en un pla anomenat pla de Benioff, uns prismes d’acreció, constituïts per apilaments de làmines encavalcants, que se submergeixen sota el continent, un vulcanisme andesític (andesita), situat a la vertical de la placa que se submergeix, i la possible col·lisió de continents amb formació de cadenes orogèniques.

Als límits entre plaques es produeix creixement de la litosfera (a les zones d’acreció), i destrucció de litosfera (a les zones de subducció), als límits acretius es formen les crestes o dorsals oceàniques, i als subductius, les foses

© Fototeca.cat

Les falles transformants són els límits de les plaques on no hi ha ni acreció ni subducció sinó només moviment paral·lel. La seqüència teòrica seria: estadi de distensió, amb creació de fosses (rift), com les d’Alsàcia, els grans llacs d’Àfrica, etc., en les quals hi ha molta sismicitat i vulcanisme: estadi oceànic reduït, quan en anar-se obrint l’escorça continental s’ha format un fons oceànic poc oxigenat on predominen els llots negres i sapropèlics, com, per exemple, a la mar Roja; estadi oceànic ample, com a l’Atlàntic actual, amb sedimentació característica de cada ambient sedimentari; estadi de subducció, en què el fons oceànic s’enfonsa tot produint una nova placa, on hom distingeix el marge actiu (el que s’enfonsa) i el passiu (el que queda damunt). Si el passiu té escorça continental, es produeix un marge de tipus pacífic, amb deformació de les roques del continent (per exemple, els Andes, les Rocalloses, etc.). Si tots dos són oceànics, la fusió de la placa litosfèrica amb l’astenosfèrica produeix una sèrie de volcans tot formant el que hom anomena un d’illes, com és el cas del Japó; i, finalment, estadi de col·lisió, en què pot arribar a tancar-se l’oceà per la unió en col·lisió de dos marges continentals, tot formant serralades com els Alps, l’Himàlaia, els Pirineus, etc.