Subjecta a variades formes mètriques i rimades, es resolgué en estrofa pròpiament dita amb el tercet encadenat: versos endecasillabi combinats sota l’esquema ABA BCB CDC, etc, la sèrie cloent-se amb un quartet XYXY; d’origen italià, el prestigià la Divina Comèdia de Dante, i, al marge de precedents, J.Boscà l’introduí a les literatures hispàniques, al s XVI. A la poesia catalana medieval hi ha agrupacions elementals de tres versos, correntment curts, en els refranys de dansa; com a elements integrats, en tirades més o menys llargues de versos regulars, irregulars o plurimètrics (Ramon Llull, texts semipopulars, etc), o, entre altres formes, en estrofes plurimètriques i més o menys lliures, com la del lai culte (J.de Sant Jordi, P.Torroella, Ramis, Navarro); o bé, com a unitats de base, en certes estrofes o combinacions ternàries de versos. El tercet encadenat italià fou emprat per primer cop a la península Ibèrica en la traducció catalana de la Divina Comèdia deguda a Andreu Febrer, el 1429; també l’usà, però sense encadenament, Bernat Hug de Rocabertí en la seva dantesca Glòria d’amor, uns quaranta anys després. Per influència de J.Boscà, vers el 1560 l’emprà sistemàticament P.Serafí en capítols, epístoles i sàtires. El tercet encadenat ortodox s’ha usat poc modernament (Costa i Llobera, M.A.Salvà). Hi ha hagut, en canvi, una doble tendència en el tractament de l’agrupació de tres versos curts parcialment rimats (J.Maragall, J.Agelet, J.Sarsanedas) o monorims (J.M.López i Picó), i llargs i monorims (assonants, en M.Milà i Fontanals; consonants, en A.Mestres) o blancs (J.Llacuna, Joan Fuster, M.Arimany), o combinant llargs i curts i amb rima parcial (S.Sánchez i Juan); i de l’altra, la modificació de l’estructura italiana, sigui emprant versos polimètrics (G.de Liost, A.Sala i Cornadó), sigui donant un altre tractament a l’encadenament, el qual, en tot cas, esdevé parcial (J.Verdaguer, J.Pijoan, C.Soldevila).
m
Literatura