El segon principi ja fou enunciat per Carnot el 1824, restringit a les màquines tèrmiques, i afirmava que, per a produir treball a partir d’energia tèrmica, cal disposar d’una diferència de temperatures. Hom l’escriu formalment dSg0. Tenint en compte aquesta relació, Clausius, que considerà que el segon principi era un postulat, afirmà que, atès que hi ha una munió de transformacions termodinàmiques que són irreversibles, l’entropia de l’Univers tendeix a un valor màxim, en arribar al qual desapareixen tots els fenòmens tèrmics. Clausius justificà, doncs, la fi del món amb el segon principi de la termodinàmica. Basant-se en la física estadística i en el càlcul de probabilitats, Boltzmann demostrà que el pas de calor d’un cos calent a un cos fred (que és el fenomen responsable de l’augment de l’entropia) era el més probable, però que el cas invers no era pas impossible. Amb aquest matís, el segon principi deixava de tenir un caràcter absolut i esdevenia estadístic, com pertoca a tot procés termodinàmic. És a dir que, a causa de les fluctuacions en la distribució molecular, l’entropia d’un sistema aïllat pot disminuir, si bé la probabilitat d’aquest fet és tant més petita com més gran és el de creixement expectat. De fet, recents descobriments permeten d’afirmar que a l’Univers es produeixen fenòmens de concentració d’energia (formació de nous estels) que són contraris al segon principi de la termodinàmica.
m
Física